Viure en una pel·lícula de catàstrofes
El Sónar+D posa data límit a les crisis del planeta i imagina futurs alternatius
“Vivim en un film de catàstrofes rodat en temps real”, va resumir el creador de vídeos australià Liam Young. “A partir d’ara tenim deu anys per salvar el món, hem d’escoltar la natura, en tenim la capacitat i el coneixement”, va reblar el científic francès Michel André. La primera jornada del nou Sónar+D, el certamen que uneix art, ciència i tecnologia dins el Sónar i que des d’aquesta edició s’ha integrat totalment a la programació de dia del festival, va posar ahir de manifest que els coneixements humans estan avui més avançats que les seves aplicacions en una Terra en què se succeeixen els desastres. I que s’acosta un punt d’inflexió. I va evidenciar que és necessària una nova narrativa capaç de mobilitzar la població per actuar i que vagi més enllà de les advertències de la ciència, tal com va reconèixer André, que va parlar de la bioacústica, la ciència dels sons de la vida, per explicar, per exemple, com el soroll humà interfereix en el que abans crèiem que eren silenciosos oceans i on ara sabem, va dir, que hi ha un concert de sons i freqüències que permeten mantenir-hi la vida entre els seus pobladors, com les balenes, que es comuniquen amb intervals de silenci decisius per entendre’s.
“L’art i la música ens mostren el camí perquè la ciència arribi més enllà del que podem provar, ens proporcionen noves idees per explorar, com la mateixa ciència”, va apuntar André, professor de la UPC, mentre l’envoltaven a través de les set pantalles de l’espai Stage+D els vídeos creats per Hamill Industries per infondre noves possibilitats a les seves idees, que irònicament van quedar corroborades en directe per la contaminació acústica que arribava dels concerts propers.
“La ficció és un llenguatge extraordinàriament compartit que dissemina idees, imagina mons i ens ajuda a visualitzar altres futurs possibles”, va insistir més tard l’arquitecte Liam Young, que actualment exposa les seves creacions en vídeo de presents distòpics i futurs utòpics a la
Fundació Telefónica de Madrid. Ahir va oferir gairebé un conte immersiu davant l’audiència gràcies a les fabuloses imatges dels seus vídeos, des de ciutats futuristes per concentrar la població del planeta i deixar el món salvatge tranquil, a les actuals fàbriques tèxtils dels països pobres o als milers de vaixells que travessen els oceans en un món que se suposa cada vegada més virtual. Imatges que es van multiplicar a les pantalles de l’escenari. Un conte vehiculat per la visió de Young sobre el món actual –com a la vella ciència-ficció, va subratllar, avui ja vivim en una ciutat planetària, els humans ho han envaït tot– i sobre el poder del relat –“totes les ciutats són ficcions”, va apuntar, i la seva definició, va dir, es reescriu contínuament–, que van aconseguir articular una contranarrativa real, un món en convivència física, cultural i ecològica més que desitjable i que es va guanyar l’ovació de l’audiència.c