Una retorn decebedor
Pixar ja era el 1995 una prestigiosa fàbrica del millor cinema d’animació, però va ser aquell any quan van decidir, amb la col·laboració de Disney, fer el primer llargmetratge animat per ordinador de la història: Toy story. Des de llavors, la fecunda trajectòria de Pixar/Disney ha escrit una de les pàgines d’or del gènere, no sempre atenent, a priori, les demandes del mercat, ja que una de les astúcies rellevants dels seus creadors va ser alternar projectes d’aparent alt risc (conceptes com els d’un ratolí cap de cuina, un robot completament sol al planeta o un avi volant amb la casa lligada a uns globus no semblen gaire atractius expressats així) amb d’altres de més segurs via comercial, com les seqüeles dels seus grans èxits: Cars, Monstres S.A., Buscant en Nemo, Els increïbles o Toy story, seguida de Toy story 2, Toy story 3 i Toy story 4.
Lightyear, com a pel·lícula consagrada a un personatge molt popular, vindria a ser de les que arrisquen poc. De totes maneres, no és ni de bon tros un nou capítol de Toy story. Més aviat seria, com informa un rètol inicial, la pel·lícula que en va fer cèlebre l’heroi protagonista, l’space ranger Buzz Lightyear. Atenció, doncs, a aquesta dada: el Buzz que veiem aquí no és el Buzz joguina, sinó el Buzz que el va inspirar; el Buzz, diguem-ho així, verídic. I és una llàstima, perquè el Buzz joguina sí que era divertit, salat, una font constant de gags brillants que formava una parella contrastada perfecta, formidable, amb el cowboy Woody.
Per desgràcia, l’humor és ara secundari, i gairebé sempre sense espurna, i l’aventura, una epopeia galàctica de curta inspiració, un patchwork amb ressons de Top Gun: Maverick (això sí que és estar al dia!), Star Wars, Star Trek, qualsevol fantasia de superherois, Gravity, 2001: Una odissea de l’espai... Molts cromos i poc àlbum. El talent habitual de Pixar/Disney sembla haver-se concentrat exclusivament en l’apartat visual: Lightyear és estèticament enlluernadora, el rien ne va plus de l’animació digital i els escenaris hiperrealistes. Entre les restes aprofitables, una escena emotiva que recorda el pròleg memorable d’Up: la vida de la companya d’en Buzz sintetitzada en un parell de minuts.c