El gènere Cage

Ja fa uns quants lustres que Nicolas Cage va deixar de ser un actor cotitzat, respectat pel gran públic, sol·licitat pels millors directors. I va prendre la decisió de no ser una joguina trencada, sinó una joguina activa i frenètica: va començar a protagonitzar productes de segona fila (acció, thriller, cinema fantàstic) l’un darrere l’altre, rodant tres, quatre, cinc i fins a sis pel·lícules a l’any. “Si ja no em donen vint milions de dòlars per pel·lícula, faré vint pel·lícules ràpides per un milió de dòlars cadascuna”, aquesta seria la consigna. Les seves composicions, no cal dir-ho, ja no miren cap a l’Oscar, sinó directament cap a l’excés, la sobreactuació hiperbolitzada, el pur deliri. El resultat: Cage s’ha convertit en un gènere en si mateix, el gènere Cage, i ha aconseguit una nova legió de fans. Moltes d’aquestes pel·lícules es veuen directament en devedé o en plataformes de pagament i algunes arriben a les sales, com Prisioneros de Ghostland fa unes setmanes, Pig d’aquí poc o El insoportable peso de un talento descomunal ara.

Que Nicolas Cage és molt capaç de prendre’s de broma a ell mateix ho demostra precisament aquesta comèdia, ja que Cage hi interpreta… Nicolas Cage, el Nicolas Cage d’avui mateix, i les burles sobre la seva condició d’astre decadent en funcions de cabdill de la sèrie B més psicotrònica són constants. No deuen ser menys de cent les citacions i les picades d’ullet sobre la seva pròpia filmografia, de vegades molt cruels. També n’hi ha sobre el cinema en general, molt agudes gairebé sempre (per exemple, les al·lusions a Paddington 2).

La trama és un disbarat ubicat a Mallorca, centrada en una història d’amistat inesperada amb, com a teló de fons, un tema de tràfic de drogues i el segrest de la filla del president de la Generalitat de Catalunya, ni més ni menys. La pel·lícula de Tom Gormican pot ser tan intranscendent com es vulgui, però estimula la membrana cinèfila com poques i és divertida, refrescant i esportiva.c