“M’ha costat entrar en un vestidor reticent a acceptar canvis”
Carlos Ortega Entrenador del Barça d’handbol
Disset anys després, Carlos Ortega (Màlaga, 1971) té l’opció aquest cap de setmana a Colònia d’aixecar una altra Champions de blaugrana, la setena. Seria la primera com a tècnic, nou mesos després d’heretar les restes d’un equip campió –sense vuit dels integrants–, i de prendre les regnes d’un vestidor escèptic, afecte a l’antic règim victoriós. Així ho admet en conversa amb La Vanguardia el tècnic, que comença a fer reconeixible el Barça d’Ortega. Potser no és el favorit, però és el campió, i “lluitarem pel títol”, diu.
Com arriben a la final four?
L’equip hi arriba en un bon moment. Gairebé no hem tingut descans, però en tenim ganes.
Estan en el millor moment de l’any, físicament i mentalment?
Pot ser que sí. Hem pogut descansar i recuperar els tocats [N’Guessan, Cindric i Petrus]; veig l’equip amb força i amb ganes, podem competir contra qualsevol rival.
Després de nou mesos al càrrec, està satisfet del rendiment i el joc de l’equip?
Bé, ha estat una temporada molt difícil per com va ser la meva arribada, per l’any que ha estat, perquè no hi ha hagut pretemporada... Però hem millorat i hem superat moments difícils.
Quin va ser el més complicat?
Sens dubte, les dues derrotes seguides amb el Kielce [al novembre]. Perdre dos partits consecutius en el Barça és notícia, i perdre al Palau després d’uns anys [6 d’imbatibilitat, 46 partits]...
Va sembrar dubtes això?
Tots els entrenadors tenim les nostres inseguretats, qui digui que no menteix. Crec que vam mantenir bé la calma, vam transmetre tranquil·litat i vam poder entrenar-nos pensant en nosaltres després de l’aturada del gener. Des del novembre la millora ha estat clara, l’equip ha estat invicte, ha guanyat tots els partits...
S’està complint el que va dir en la seva presentació: que l’equip lluitaria per tots els títols, i que arribarien derrotes, quatre. De què han servit en un equip tan poc acostumat a perdre?
Per fer-nos com a equip. Quan un equip guanya sempre és fàcil que hi hagi bon ambient, però quan perd es veu si està cohesionat. La derrota era indubtable [que arribaria]: la plantilla és sensiblement més curta, jugadors que es descartaven han jugat rols importants, com Makuc i Langaro, i és impossible guanyar sempre.
Com li va afectar a vostè?
Personalment, al principi arribes a un vestidor que no és teu, que està adaptat a un entrenador amb qui ha estat molt de temps i que és reticent a acceptar canvis, quan la temporada passada va ser la millor de l’era de Pasqui, sens dubte; va ser la seva obra mestra. Per tant, no ha estat fàcil per al nou cos tècnic entrar al vestidor. De fet, encara hi estic treballant. He anat coneixent més els jugadors i he anat prenent més decisions.
Què ha estat més difícil: marcar el seu segell propi o superar la llarga ombra de Xavi Pascual?
Això de la llarga ombra de Pascual em sona a sopar de duro. Es tractava de fer-me meu l’equip, que feia molt de temps que estava amb un altre tècnic –i amb molt bons resultats, s’ha de dir–. Quan es prescindeix d’ell en la seva millor temporada és normal que el vestidor no sigui permeable als canvis.
Va notar falta de confiança?
No crec que les paraules siguin manca de confiança.
De credibilitat?
Va ser com: “Per què canviem si tot ha anat bé?” i “A veure aquest què ens explica”.
Què ha fet per revertir la situació i guanyar-se l’equip?
Treballar i parlar molt amb tots. Les derrotes no van ajudar.
El clima ja és positiu ara?
Hi continuo treballant, però crec que el vestidor ha canviat com de la nit al dia. Guanyar la Champions seria la culminació.
L’equip ja juga com havia planificat?
En moltes coses sí. Potser no tenim el nombre d’atacs de l’any passat, en fem 3-4 menys per partit, però mantenim el joc ràpid perquè seria estúpid per part meva no conservar un estil que funciona als jugadors. És una cosa que Pasqui va fer molt bé. Ara en atac posicional tenim més opcions. La defensa s’està encoratjant com m’agrada. Només ens falta incorporar alguns mecanismes.
L’objectiu de mínims d’arribar a Colònia ja l’han complert. Quines opcions dona al Barça?
Les mateixes que als altres tres. El Kiel és un grandíssim equip, té un 7 contra 6 molt difícil de defensar, i les baixes de Pekeler i Sagosen no se sap mai com l’afectaran. Ferir un lleó el fa més perillós.
Com es prepara psicològicament un equip que és el vigent campió i que no és el teòric favorit, com ho va ser molts anys?
No sé si els jugadors es veuen favorits o no. Potser no ser-ho els pot picar l’orgull.
O els treu pressió...
Sí, sens dubte. Pot ser favorable perquè el Barça sempre ha anat a Colònia obligat a guanyar. Ho donarem tot per guanyar. No tenir la mateixa plantilla potser ens dona una tranquil·litat i motivació que no teníem altres vegades.
A l’agost deia a aquest diari que s’exigiria la Champions “a mitjà termini”. Ja se l’exigeix?
La lluitarem. El Barça té l’obligació d’arribar cada any a la final four. Després, guanyar-la, és una moneda a l’aire. Amb aquest format a quatre ningú no l’ha guanyat dos anys seguits. Som el segon equip que després de guanyar-la arriba a la final four següent. Tot això diu com n’és de difícil.
L’efecte de perdre “Les derrotes van servir per fer-nos com a equip; quan es perd es veu la cohesió del grup”
Guanyar la Champions “La lluitarem, però guanyar-la és una moneda a l’aire, ningú no ha repetit títol”