De Paco Godia a Alfonso de Portago
Els pioners espanyols de l’F-1 van protagonitzar experiències irrepetibles
La història de la Fórmula 1 a Espanya neix amb el circuit barceloní de Pedralbes i la Penya Rhin, el grup d’amants de l’automobilisme que va impulsar, entre moltes altres competicions, el primer Gran Premi puntuable per al Mundial d’F-1. Va passar el 1951, després de diversos assajos que van demostrar la seva capacitat organitzativa i l’atractiu d’un recorregut que, amb sortida i meta a la Diagonal, transitava per les avingudes d’Esplugues i Pedralbes, el passeig de Manuel Girona i el carrer de Numància. L’experiència va ser un èxit absolut, amb victòria ni més ni menys que de Juan Manuel Fangio amb Alfa Romeo en una cursa decisiva perquè el pilot argentí conquerís el primer dels seus cinc títols mundials.
Amb assistència, com no, de les autoritats polítiques, militars, policials i ciutadanes de l’època, d’una ingent multitud i dels membres de la Penya Rhin, amb el seu president, l’industrial cimenter Joaquim Molins al capdavant, a les onze del matí del diumenge 28 d’octubre del 1951 es va donar la sortida a 19 competidors, entre els quals hi havia el pioner espanyol, el barceloní Paco Godia, al volant del seu Maserati. Fangio lluitava amb Giuseppe Farina i Alberto Ascari i va completar 442,12 km (70 voltes al circuit de 6,3 km) a la mitjana de 158,936 per hora.
Godia va passar a la història com el primer dels espanyols. Va competir a F-1 fins al 1958 i va arribar a acabar novè del Mundial del 1956, una gesta que cap dels seus successors no va superar fins a l’arribada de Fernando Alonso. Curiosament, entre els inscrits en aquell GP d’Espanya del 1951 hi figura un altre espanyol, el també barceloní Joan Jover Sañés, que havia estat segon de les 24 hores de Le Mans dos anys abans. Però a Jover li va fallar el motor del seu Maserati i no va poder sortir.
La velocitat vivia llavors uns anys d’altíssim risc. Els accidents mortals abundaven. Els membres de la Penya Rhin van comprovar que ja no podien complir les mesures de seguretat, que es van incrementar després d’un tràgic accident a Le Mans el 1955, i la història del circuit de Pedralbes, com passaria anys més tard amb el de Montjuïc, es va donar per conclosa el 1954.
Després de Godia i el fugaç Jover la primera relació de pioners espanyols de l’F-1 la completa un personatge singular: Alfonso de Portago. Sempre amb Ferrari, va disputar cinc grans premis entre el 1956 i el 1957 i és un dels quatre únics, amb Alonso, Pedro de la Rosa i Carlos Sainz jr., que ha aconseguit pujar al podi. Va fer segon després de Fangio a Silverstone (1956).
Alfonso Antonio Vicente Eduardo Ángel Blas Francisco de Borja Cabeza de Vaca y Leighton, marquès de Portago i comte de Mejorada, nascut a Londres el 1928, va ser, en tots els aspectes, un playboy. No va tenir mai angoixes econòmiques i sí una educació exclusiva que li permetia parlar diversos idiomes. El seu padrí va ser Alfons XIII, la seva infantesa va transcórrer
Al circuit barceloní de Pedralbes s’hi va disputar el 1951 el primer GP d’Espanya de Fórmula 1
a Biarritz i el seu projecte de vida el resumien la fama i les aficions esportives, com més temeràries millor. Va ser olímpic en bobsleigh a Cortina d’Ampezzo (1956), va destacar en salts de trampolí, en competicions hípiques –va arribar a disputar el Grand National– i en natació. Per descomptat, va aconseguir el títol de pilot d’aviació i també va ser caçador i esgrimidor. Vivia entre París i Nova York, es va casar amb una milionària nord-americana i se li suposaven diversos idil·lis d’alt nivell. Tot un crac del paper cuixé.
La Fórmula 1 era una destinació lògica per a Alfonso de Portago i va fer l’últim pas quan va conèixer Enzo Ferrari. Però la vida desenfrenada de Portago va tenir un tràgic final en l’edició del 1957 de les Mille Miglia. A Guidizzolo, entre Brescia i Mantova, Portago va perdre el control del seu Ferrari a més de 250 per hora, va xocar amb un pal, va saltar un rierol, va arrasar diversos espectadors i va acabar de bocaterrosa. El pneumàtic davanter dret, que els seus mecànics ja havien vist desgastat i li havien proposat de canviar, havia explotat. Amb Portago van morir el seu copilot, Eddy Nelson, i nou espectadors, cinc nens entre ells. Les Mille Miglia ja no es van tornar a organitzar mai.