No plorar...
Supressió de peatges, final (provisional) de la covid, bon temps i imprevisió de les autoritats: un còctel que s’ha confabulat per oferir-nos lamentables espectacles de col·lapse circulatori. Molts en són els culpables i diversos els errors. D’entre els quals, voldria destacar els que, si no es resolen, ens condemnen a viure contínuament en aquesta situació. Es tracta de les opcions, polítiques per descomptat, sobre el paper del transport de mercaderies i viatgers per ferrocarril o carretera.
Per entendre’n els efectes, cal començar amb els canvis que s’han fet a la producció i distribució a l’engròs. Fa unes dècades, la gestió d’estocs (la seva reducció a nivells pràcticament nuls) va fer emergir el just in time iel seu corol·lari: els estocs no s’acumulen perquè circulen per les artèries de comunicació del país. A aquestes transformacions cal afegir-hi les noves que s’han creat per la irrupció d’internet i els canvis en la distribució al detall.
A Espanya, aquestes modificacions han topat de cara amb el ridícul pes del ferrocarril en el transport de mercaderies. Així, en percentatge de les que són transportades a l’interior, la via fèrria aporta un 18%-19% a la UE27, mentre a Espanya arriba a un escàs 5%. Un pes que és molt més baix del que sembla: atès un nul transport fluvial aquí, respecte d’un 7% de la UE, més gran hauria de ser el paper del ferrocarril. Resultat? Espanya transporta més d’un 95% de les seves mercaderies per carretera, gairebé 20 punts per sobre del 77% de la UE.
Sumeu a l’anterior la desatenció del transport de viatgers regional o de rodalies, amb la qual cosa una part d’aquesta demanda insatisfeta es desplaça, de manera obligada, a la carretera. L’altra cara de la moneda d’aquesta falta d’atenció ha estat l’enorme inversió en alta velocitat: som el segon país del món en quilòmetres de l’AVE, només superats per la Xina. Rodalies i transport regional estaven, o estan, tan ben dotats per permetre’ns la frivolitat de gran part de les línies de l’AVE?
En plena ressaca de la crisi financera del 2008-2012, i atès el paper dels excessos d’endeutament dels 2000 en la seva gènesi, apreciats col·legues solien argumentar que no es pot plorar per la llet vessada. Cert. Malgrat que, com tota veritat parcial, és una gran mentida: si no volem repetir els mateixos errors, cal aprendre del que va passar. I la lliçó és clara: els col·lapses d’aquestes setmanes responen a la interacció de canvis productius i de demanda, sobre un rerefons de menyscapte del transport ferroviari, de mercaderies i de passatgers, regional o de rodalies.
El lamentable col·lapse circulatori ve pel final dels peatges i el ridícul pes del tren
Sobre els primers, no s’hi pot fer res; sobre el menyspreu al ferrocarril més modest i menys llustrós, sí. No es pot plorar per la llet vessada? Potser no. Però si no corregim aquests errors, no plorem quan els embussos ens bloquegin. Amb aquesta herència, són aquí per quedar-se.