Sí però no

El més destacable de l’aprovació ahir de les “palanques” econòmiques és que els periodistes deixarem de fer servir aquest terme durant un temps, després d’avergonyirnos una miqueta d’haver servit de suport gregari al poder utilitzant les seves expressions com si fossin nostres, fusionant-nos terminològicament amb els que en realitat hem de fiscalitzar. L’aprovació per part dels socis de la venda d’actius plantejada per la directiva de Joan Laporta torna a demostrar que el relat de l’amenaça de ruïna del club ha vençut sobre altres consideracions, especialment sobre les que es proclamen amb gest solemne quan ets oposició i menystens quan ja ets a dins. És a dir: transparència i sentit democràtic. Ahir van votar entre 500 i 700 socis compromissaris. Ben pocs. L’acte es va fer en dia feiner i telemàticament quan ja no cal per prescripció mèdica, unes condicions que no promouen precisament la màxima participació sinó una innovadora clandestinitat institucional que pretén consolidar-se.

Els socis han autoritzat la venda de dues grans porcions del principal negoci del club (marxandatge i drets de televisió) per avançar centenars de milions d’euros necessaris per moure’s més folgadament en el present. El futur ja arribarà. Als socis se’ls ha ensenyat el titular, però cap dels matisos que venen amb la lectura profunda del text, molt en la línia dels temps que vivim. La visió és superficial, la desinformació s’imposa. Acte de fe, en diem. I l’assemblea ho va ser, perquè l’exposició d’arguments d’alguns directius va fer figa de manera alarmant i les metàfores pretesament didàctiques van caure en un infantilisme que feia l’efecte de devaluar la consideració que es té de la capacitat del soci d’assimilar informació. Un servidor sospita que el resultat de la votació hauria estat el mateix sense tanta (i tan insuportablement llarga) escenificació.