La bena als ulls
Ala justícia espanyola el pitjor que li podria passar és que fos més espanyola que justícia. El joc de paraules no és una ocurrència del periodista per començar l’article amb una pirueta. La justícia en aquest país no passa pel millor moment, no només per errors propis, sinó pel sacseig polític. El CIS posa de manifest que dos de cada tres ciutadans creuen que la justícia no funciona satisfactòriament. És més, es tracta del servei públic més mal valorat pels ciutadans.
En aquest context, és vergonyós que els dos grans partits del país siguin incapaços de posar-se d’acord per renovar el Consell General del Poder Judicial i el Tribunal Constitucional. Félix Bolaños, ministre de la Presidència, va estar a punt de perdre els nervis en les inacabables negociacions amb Pablo Casado. La partida d’escacs que van jugar els dos
La justícia és el servei públic més mal valorat pels ciutadans
personatges es va assemblar a la final de Fischer contra Spaski, en què el primer exhauria els temps fins a la desesperació. Els cronistes diuen que l’acord va arribar a estar gairebé tancat. Els socialistes han intentat la complicitat d’Alberto Núñez Feijóo, que va arribar a Génova amb el discurs de la moderació i el pacte. Però no sembla que la renovació de càrrecs sigui una prioritat. L’esperança és que després de les eleccions andaluses Feijóo mogui fitxa. I que ho faci amb més celeritat que Fischer, que per cert no es va presentar a la segona partida per desconcertar més el seu rival en l’anomenat matx del segle, del qual es compleixen 50 anys.
El Govern espanyol ha amenaçat de substituir els dos magistrats del Constitucional que tenen el mandat caducat, la qual cosa canviaria la majoria conservadora, sense esperar a asseure’s amb el PP. El bloqueig de la dreta dura tres anys i mig, com si haguessin volgut que els tribunals estiguessin de part seva mentre no tenien el poder polític. Un tipus seriós com Esteban González Pons serà l’interlocutor dels populars per a la renovació del poder judicial, així que no s’ha de perdre l’esperança. La partida de Fischer i Spaski va ser durant la guerra freda i, per bé que el món viu una tensió semblant, no té sentit que els dos grans partits visquin el seu propi aïllament, quan està en joc la credibilitat de la nostra democràcia.c