Roncant al seient del darrere
Fa dos dilluns que començo la setmana agafant l’AVE de les 8 i poc que va de Barcelona a Madrid. Qui més qui menys dels qui agafen aquest AVE s’ha hagut de llevar entre les 6.30 i les 7. Professionals ben valorats en les seves empreses, respectats en els seus departaments, ben vestits, amb els maletins i els dossiers, els iPads i els airPods. Però no puc evitar imaginar el seu aspecte fa només dues hores: autèntiques pelleringues humanes que tot just s’han llevat a casa seva. Davant el mirall, despentinats, sense afaitar, amb aquells ulls inflats i sense poder desenganxar les parpelles gràcies a les lleganyes criades durant la nit. De les lleganyes només s’ha explicat el dolent. Aquella secreció de moc calcificat que apareix a les comissures de les parpelles en despertarnos, malgrat l’aparença fastigosa, té com a funció ajudar a mantenir els ulls tancats mentre es dorm. No entenc com ningú no ha pensat encara a posar-li el nom d’un carrer o d’una avinguda a tan gran aliat per al nostre descans, just aquests dies que haguéssim volgut despertar-nos amb les parpelles poblades de lleganyes després de les nits tropicals en blanc.
M’acompanya un col·lega de la feina. No ens diem cap paraula en les gairebé tres hores de viatge. Ens sembla un gest de respecte mutu. Al nostre costat, en canvi, una altra parella de companys s’expliquen el cap de setmana. La festa que es va marcar ella al Primavera Sound. La sèrie de Netflix que va veure ell. Els eliminats del concurs Eufòria, del qual són fans i que ho està petant a TV3. Es confirma aquella màxima d’El Perich: “La televisió és aquell gran invent que et permet evitar parlar a casa, i tenir tema de conversa a fora”.
El tren es posa en marxa i l’únic que se sent és la conversa d’aquests dos que continuen parlant de sèries i programes de televisió, amb una complicitat i unes rialles que denoten que potser els agradaria que entre ells hi hagués alguna cosa més que una relació laboral. Però no faran mai aquell pas. A l’altura del Penedès, tots dos es posen a estudiar els informes que li presentaran a la Vanesa, la cap d’una cadena de botigues de roba barata, i a la qual li acaben de fer un vestit sense pietat.
El silenci és ara absolut al vagó. Fins que del seient de darrere comencen a sentirse unes respiracions fortes. Qui diu fortes diu molt fortes. Ja no són respiracions. S’han transformat en roncs de Champions
League. Farien les delícies a la unitat del son del doctor Estivill. Els roncs agafen un so cada cop més alt. So envoltant, de sala de cinema de centre comercial d’extraradi. Em giro, i descobreixo el Divo del ronc. Un senyor de mitjana edat, amb camisa negra, i color vermellós gamba a la cara, com d’haver passat un diumenge sense para-sol a la platja de Castelldefels. No ha tingut mania a descalçarse, i ha agafat el son que potser no ha pogut agafar en tota la nit. Els caps de la resta de passatgers es van girant. A la gent li fa gràcia
L’home no és al vagó; els seus peus continuen en remull amb el vaivé de les onades
la desinhibició amb què exhibeix els roncs, des de la inconsciència més absoluta. Algun cabró li grava un vídeo d’amagat. Però en realitat tots sentim una enveja tan profunda com el seu son. El seu rostre exhibeix un lleu somriure. L’home no és al vagó. Els seus peus continuen en remull amb el vaivé de les onades. La seva ment ja està de vacances, com la de la majoria de passatgers d’aquell vagó, que tot i que anem a treballar, sabem que aquests són els minuts de les escombraries de la temporada. Estem cansats i secs d’idees. Aquest país s’hauria de tancar des de Sant Joan fins al Pilar. No és una idea. És una súplica. Això d’aquesta setmana no es pot aguantar.c