Hi ha misèria a Barcelona
El luxe paisatgístic de fora no es correspon amb l’interior d’aquest lloc. Però qui es fixa en la pobresa? Hi ha misèria a Barcelona, i no pas poca. Aquest dijous vam saber que només Càritas va atendre 27.540 persones el 2021 i que Arrels va comptabilitzar un miler de sensesostre en una nit. Quan hi ha tanta pobresa és gairebé impossible que no es vegi. Miris cap a on miris hi ha pobres ja en exercici i d’altres en projecte, alguns de pes.
El lloc a què em refereixo és un meravellós edifici goticoromànic amb una església i un claustre. Està mig camuflat entre les botigues de roba, de bijuteria i souvenirs del carrer santa Anna. En ple centre turístic i comercial. Existeix aquest indret, sí, i m’avergonyeix reconèixer que hi he passat per davant centenars de vegades i l’he ignorat sense més ni més.
si t’hi fixes, allà hi entra i en surt gent durant tot el dia, però entre la bullícia dels transeünts aquest tragí passa desapercebut. A dins, al claustre, hi passen coses i s’hi fan coses. Treball amb els pobres, em sembla la frase correcta, més que treball contra la pobresa.
Qui s’hi endinsa sap que, si ho necessita, es pot dutxar, menjar calent, tenir atenció mèdica i, sobretot, algú que li parli i s’interessi per ell. Tot això no seria possible sense els voluntaris, persones que s’assemblen a vostè i a mi, però i ara, que no. Ells ajuden de debò. Al claustre s’hi atenen persones sense sostre, molts d’ells també sense papers perquè són en aquella espiral surrealista de la llei d’estrangeria que exigeix un contracte per iniciar els tràmits i ningú no et contracta si no tens els papers regularitzats.
Peio sánchez és el rector i l’alma mater del projecte de l’hospital de campanya santa Anna. De sant sebastià, un tipus amb caràcter i un munt de bondat. En Peio ha estat notícia aquesta setmana a La Vanguardia. Podríem dir que el capellà basc ha fet una elegant botifarra a l’alcaldessa Colau rebutjant els 3.000 euros que l’Ajuntament els hauria donat aquest any per a un dels programes que santa Anna té en marxa. “És una presa de pèl”.
Van ser aquestes les paraules del rector a La Vanguardia. Així, tal qual. No val més poc que res quan l’emergència apressa? Doncs potser no. Potser en algun moment algú ha de fúmer un cop a la taula i fer que salti la xavalla perquè algú s’adoni que, atesa l’enorme necessitat social que hi ha, aquests cèntims són tan petits i insuficients com les engrunes. una pensa en la tasca diària de tots els voluntaris de santa Anna i aplaudeix amb les orelles el coratge del bo d’en Peio. Per dignitat.
Els qui governen Barcelona s’haurien de sentir al·ludits. I avergonyir-se per no fer més amb el pressupost que gestionen. En certa manera, també passen de llarg. La metàfora del llençol curt es compleix inexorablement. El cas és que cada any aquest llençol s’encongeix una mica més mentre el problema creix i creix. A veure l’any que ve.
Per què un capellà ha volgut rebutjar una ajuda de 3.000 euros de l’Ajuntament?