Noblesa pop

En l’escalafó del pop, The beatles ocupa el lloc més alt, com a grup quintaessencial, en la creació de cançons universals i la invenció del fenomen fan. I els dos compositors del grup, John Lennon i Paul McCartney, són com dos fars que reflecteixen l’esplendor i la saviesa d’una època. Els feliços anys seixanta, quan encara tot era possible, sorgint d’un Liverpool gris cap a una explosió de color mundial de dimensions psicodèliques. Va ser un temps breu i màgic que continua ressonant en les noves generacions, ara benefi

ciades per una tecnologia que els permet accedir, amb només un clic, a tot el catàleg de meravelles que els quatre fabulosos van construir. Però McCartney és més que The Beatles, i ho ha demostrat en una carrera que l’ha portat per moltes tortuositats i sempre amb la seva somrient i juvenil elegància. Fa 80 anys, però, com els vells rockers, a qui l’escenari dona nova vida, es prodiga en actuacions que es converteixen en tributs.

Amb el seu inseparable baix Höfner, continua al peu del canó, i a més a més en gran, ja que a la gira nord-americana Got back ,de 16 concerts, que va acabar el 16 de juny, s’hi ha d’afegir la seva presència com a cap de cartell a Glastonbury. Amb un repertori que pica de The Beatles, Wings i la seva discografia en solitari, que suma 18 àlbums: l’últim, McCartney III, publicat en plena pandèmia. Amb una eficaç banda, amb secció de metalls inclosa, ofereix concerts de gairebé tres hores. A més a més, amb la ment oberta cap als nous experiments, com indica McCartney III imagined, un disc en què remodela les cançons amb admiradors de la talla de Beck, St. Vincent, Damon Albarn, Khruangbin, Josh Homme, Anderson Paak i Robert Del Naja. El mestre donant espai als deixebles en una bonica transmissió pop; un sir que no és una mòmia del passat, sinó un músic que batega, història viva del pop.