La pell de plàtan
Un dels efectes col·laterals del procés és la desforestació. Hi ha 850 llibres sobre aquest tema. La majoria no es reeditarà mai, i només transcendiran aquells que aportin una referència en el temps: la crònica d’un moment crucial, l’anàlisi del desconcert, la reflexió sobre les conseqüències. La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida, del periodista Manel Pérez, serà un d’aquests llibres. Ja genera interès i debat. Va ser una idea de Ramon Perelló, durant anys editor de Península, segell que l’ha publicat. I l’autor el presenta en una Casa del Llibre atapeïda de poder. Alguns convidats arriben uns minuts tard, segurament perquè venen de ser amb la vicepresidenta Nadia Calviño, dilluns a Barcelona.
De fet, el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró –a la llista descomunal d’assistents a l’acte– s’hi ha reunit per parlar sobre la crisi de la companyia siderúrgica Celsa, després de coincidir en un acte organitzat per la farmacèutica AstraZeneca en què participava el primer tinent d’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ara entre el públic. També són a la presentació de La burguesía catalana el comte Javier Godó, el director de La Vanguardia, Jordi Juan, la directora adjunta Lola García, Miquel Roca, Felip Puig, Carles Campuzano, Josep Sánchez-Llibre, David Madí (a qui molt educadament ningú pregunta sobre la bomba coronària del moment). Han vingut Màrius Carol, el secretari general de CC.OO. a Catalunya, Javier Pacheco, el president de PIMEC,
Antoni Cañete, el president executiu de Colonial, Juan José Bruguera, el catedràtic i president del Consell Econòmic i Social, Antón Costas, i diversos periodistes econòmics, com Marcos Lamelas d’El Confidencial o Pere Rusiñol d’Alternativas Económicas ,i un etcètera tan llarg que ocuparia tota la pàgina.
Damunt l’escenari Pérez parla amb Jordi Amat i Francesc Marc-Álvaro, per a qui aquest és un llibre sobre la dificultat que tenen els catalans amb el poder. La burgesia està atrapada en la impotència i espera que passi alguna cosa i no se sap què, diu. Entre el públic, l’economista Miquel Puig afirmarà: “Hem anat a la guerra i l’hem perduda”. El llibre, dur, constata que Catalunya s’està desempoderant i ignora què fer per revertir la situació. Desmitifica aquella burgesia que es crea a si mateixa i fa veure que és més influent del que ho és en realitat. Amat ha recuperat un article que Josep Maria de Sagarra va publicar el 1961, titulat precisament La burguesía catalana, que analitzava l’evolució de la classe dirigent i en criticava les renúncies i sacrilegis.
Per cert, la setmana passada Amat participà en l’acte 100 anys de Gabriel Ferrater, a la Finestres. Ho feia com a autor de la biografia Vèncer la por (Edicions 62/Tusquets). També hi havia Marina Porras, que ha prologat l’antologia Donar nous als nens (Comanegra). Abans de començar, l’editora Pilar Beltran va fer un massatge a Amat a les espatlles com si fos un púgil a punt de sortir al ring. Tot i el morbo de la trobada (consultau Twitter per a més senyes), no hi va haver sang. Però tornem al tema: podria el poder tornar-se a empoderar si fos capaç de riure’s de si mateix? O el poder és un tema massa seriós com per no semblarho?
Intento esbrinar-ho al bucòlic pati de La Central del Raval, on aquesta setmana insuportablement calorosa s’hi ha presentat No me’n recordo de res, de Nora Ephron. Els editors de Libros del Asteroide i L’Altra tenen la bona idea de servir a l’inici copes de vi blanc ben fred als assistents. Luis Solano i Eugènia Broggi acompanyen les escriptores i periodistes Laura Ferrero i Eva Piquer, fans de l’autora, a qui èxits com el guió de Quan en Harry va trobar la Sally o la direcció d’Alguna cosa per recordar potser eclipsaren l’obra literària, segons Solano. Broggi, que també publica Vivian Gornik, creu que tenen feminismes molt diferents, cosa que no comparteixen Ferrero i Piquer, que les poden imaginar juntes passejant per Nova York. L’editora preguntarà a l’autora de Comptes pendents si s’arribaren a conèixer abans que Ephron morís per leucèmia el 2012 (malaltia de què amb prou feines va parlar, perquè no volia que la definís, apunta Piquer). Esperam impacients la resposta.
Ferrero va estudiar Filosofia a la Universitat de Navarra, i quan va acabar la tesina, va comentar que se n’aniria de festa per celebrar-ho. Aleshores, la seva directora li va dir que aquesta “posa de frívola” no li feia cap favor, ni tampoc el fet de no prendre’s seriosament a si mateixa. Però llegir Ephron és riure en veu alta, apunta Piquer, que, a través d’un article, va donar títol a un dels seus llibres: El coll no enganya (I feel bad about my neck). Ephron té un humor carregat de lucidesa i mala llet: “Mai no et casis amb qui no estiguis disposada a divorciar-te”; “No sé què va ser primer, si voler ser periodista o voler lligar amb un periodista”; “Estar divorciada va ser el més important per a mi; ara el més important és que soc vella”.
I aquesta lliçó de la seva mare: si rellisques amb una pell de plàtan, la gent riurà, però si tu n’expliques l’escena, t’apropiaràs del relat i seràs tu qui faci riure i evitaràs d’aquesta manera que te tenguin llàstima. Un senyal d’intel·ligència és saber burlar-se amb gràcia de les pròpies caigudes.c