Palanques sí, ‘palanganeros’ no
El Barça es ven el patrimoni per subsistir. Això i no pas altra cosa són les famoses palanques. Empenyorar el collaret de la iaia o l’anell de l’avi al local comercial del Compro Or de la cantonada per poder parar la taula. No hi ha culpa en el fet d’alimentar la família nombrosa. D’aquesta manera es justifica la persona que té la necessitat i obligació de passar de prestador en prestador. Però s’ha de saber que vendre’s per necessitat és encadenar-se al condicional: si aconsegueixo això i si passa allò altre tot anirà bé i ens en recuperarem. I aquesta és la situació del Barça en aquests moments: presoner dels grillons de la condicionalitat. Si surt cara, se’ns retornarà la clau que obri el cadenat i retornarem a caminar lleugerament. Si surt creu, millor no ho escrivim per no cridar el mal temps.
Amb les palanques de Joan Laporta preparades per convertir-se en euros a la butxaca queda solucionat allò bàsic, que és acudir al mercat de fitxatges sense l’aparença d’un pidolaire. Seguirem sense poder empolainar-nos al Santa Eulàlia, però almenys no serà necessari anar als centres de caritat per vestir-nos amb els parracs que altres hagin desestimat. Una plantilla per competir en condicions d’igualtat amb els grans clubs europeus, ha dit el president del Barça. Que així sigui i que la força ens hi acompanyi.
Hi ha maneres d’ajudar el president del Barça i la seva junta directiva a fer que la vida que porta el club sobre el perillós filferro acabi de la millor manera possible. Pot fer-se, a més a més, sense que augmenti la càrrega de feina dels qui ara carreguen el club a l’esquena, que ja estan prou enfeinats. I sí, ajudar el club i la seva directiva vol dir activar palanques, de què es parla poc i que de moment estan completament foses.
S’ha d’activar la palanca del barcelonisme crític i fiscalitzador. No des de l’ànim de guerra civilista o per l’ambició futura de l’aparta’t tu, que m’hi he de posar jo. Però la situació del club és massa crítica perquè el barcelonisme capacitat per exercir de consciència crítica –que no és abundant, però existeix– estigui desaparegut, perquè les eleccions queden lluny i encara no és el moment. El servei al club passa per l’aquí i ara. I també és necessari posar en marxa la palanca de l’exigència de transparència. Però no la transparència que comença i acaba amb un compromís verbal de qui mana, sinó la que s’exigeix, demana i denuncia des de fora de l’organigrama cada dia i a través de tots els mecanismes. Aquestes palanques, lluny de veure’s com un factor de desestabilització en un moment crític, són imprescindibles per limitar els riscos que qualsevol gestió –i en particular, les de tarannà napoleònic i personalista– comporta. Podem expressar-ho d’una manera més contumaç: ara que tenim les palanques, ens sobren els palanganeros.
Cal activar la palanca del barcelonisme fiscalitzador, la situació del club és crítica