“Va ser casualitat”
“Tenia 17 anys i dubtes, vaig passar per una botiga de bicis i en vaig comprar una”, diu David de la Cruz, ciclista
Em sorprenc a mi mateix. Alejandro Valverde
Som a la seu de Bastos Medical, a Sant Fruitós de Bages, a la presentació de la nova col·lecció de cascos de la firma Limar, i en un apart m’assec a conversar amb David de la Cruz (33). És ciclista professional de l’Astana. (David de la Cruz ha disputat dos Tours, quatre Giros i vuit Vueltas). Li pregunto:
–Parlem en nombres absoluts. Si el Tour té 3.000 quilòmetres, quants d’aquests són agonístics a un 100%?
–Bé, m’és difícil calcular-ho. Quan et sents bé, trobes el flow i no ets capaç ni d’etiquetar si estàs en un moment aeròbic o en un moment crític. Miri, el 2016 vaig guanyar una etapa de la Vuelta
(va acabar 7è de la general; ha tornat a ser 7è el 2020 i el 2021) amb meta a l’Alto del Naranco. Em vaig posar líder. Dos dies després hi va haver jornada de descans i, per entonar les cames, vaig tornar a pujarhi. El segon cop em va semblar molt més dur!
–Per què passa això?
–Quan estàs focalitzat, la percepció de la duresa s’altera. Ara bé, la clau és entendre que en una prova de tres setmanes sempre hi haurà un dia dolent. Sempre, tothom el té. I cal saber superar-lo. I has d’haver treballat psicològicament, ja que has de ser capaç de veure’l venir i també has de ser capaç d’identificar la crisi en el rival; perquè l’altre la camufla.
–I què diferencia el Giro (aquest any va abandonar en l’etapa 20) de la Vuelta i el Tour?
–El Giro té dies tranquils i d’altres de molt durs. A la Vuelta, les etapes són curtes, però per la seva orografia hi ha un desnivell mínim de 2.000 m. Al Tour hi ha la tensió... –...?
–Això no es veu a la televisió. Imagini’s que va en l’escamot i per ràdio l’estan metrallant. Li diuen: ‘Compte, que d’aquí a cinc quilòmetres hi ha una corba molt tancada i cal entrar davant’. Vostè no sap el que és això, perquè no ets l’únic que està rebent el senyal. De sobte som 180 individus provant d’entrar davant en aquella corba per sortir-ne ben col·locats perquè ve un ventall. I això et rebenta...
S’exclama, com si estigués vivint aquell instant de vertigen suprem.
Obre els ulls quan em mira. –Li explicaré una cosa –em diu. –Digui, digui.
–Si agafem les dades fisiològiques de tots els ciclistes i les apuntem en un paper abans que arrenqui el Tour, al final ens emportarem una sorpresa. –Per què? –Difícilment els que tinguin els vint millors resultats acabaran sent els vint primers en la general...
–I això per què?
– Són les variables del Tour. La diferència entre anar-hi ben posicionat i no anar-hi és abismal. Per tant, sempre vas en tensió. No sé si patint, però sí sé que no hi valen les badades. I estar atent durant 180 km...
–Vostè ha estat al Quick Step, Ineos, UAE i ara Astana. Qui l’ha impressionat més?
–He treballat per a Froome, Pogacar i Nibali... A veure: Nibali és meravellós economitzant esforços. Sempre arriba al final de
“De sobte som 180 individus provant d’entrar davant al revolt per sortir ben col·locats, i això et rebenta”
l’etapa amb el dipòsit ple, i això és clau en el ciclisme. Pogacar és al contrari. És un malbaratament de força física. He vist les seves dades, està per sobre de la resta. La seva capacitat física és tan imponent que guanya la resta fins i tot gastant-ne més. Froome és un altre portent, però el seu valor diferencial és la capacitat que té per buscar el suport en l’equip. En això és el més llest.
–I vostè què té de diferent?
–De Pogacar, el físic. I el saber moure’m millor, estalviar forces...
–I per què es va fer ciclista?
–Jo era atleta a Sabadell, corria els 3.000 m obstacles a la JAS. Era dolent. Amb 17 anys feia 10m 28s.
–No està tan malament... –Alguns xavals em treien un minut! Al matí treballava al supermercat Opencor de Terrassa, a la tarda feia un curs pont per a un grau superior i al migdia m’entrenava com a atleta. Em lesionava molt i estava frustrat. Un dia, a classe, em vaig posar a pensar i vaig veure que no era feliç. Vaig sortir a fer un tomb, vaig passar davant d’una botiga de bicis, hi vaig entrar i me’n vaig anar d’allà amb un model de 500 euros. Vaig començar a pedalar i als pocs dies vaig tenir una punxada i la vaig portar a Cicles Trujillo, a Sabadell, i em van incloure al seu club, i després, al Club Ciclista Sant Boi. De seguida vaig ser professional. És curiós: dos anys abans ni sabia qui era Armstrong o Ullrich. Va ser casualitat. Sense això, potser avui seria gerent de l’Opencor.