El miratge francès
L’espectacular avanç electoral de l’esquerra francesa liderada per Jean-Luc Mélenchon, que fa una setmana va igualar en vots el partit d’Emmanuel Macron, dona una imatge distorsionada de la realitat. França continua sent de dretes.
De vegades la llum pot ser tan enlluernadora que impedeix de veure-hi clar. Llavors la realitat apareix borrosa, deformada... És una mica el que passa amb la política francesa. Els resultats de les eleccions presidencials del mes d’abril i de la primera volta de les eleccions legislatives –la setmana passada– han evidenciat l’enlairament d’una figura política fins ara marginal, Jean-Luc Mélenchon, líder radical d’una nova i àmplia coalició d’esquerra que el dia 12 va igualar en vots (al voltant d’un 26%) el partit del president Emmanuel Macron. I a qui a la segona volta que se celebra avui amenaça de deixar sense majoria absoluta l’Assemblea Nacional.
La llum que irradia Mélenchon, crua i de vegades violenta, unida al calculat enfosquiment de Macron durant la campanya, pot haver fet l’efecte que l’empenta de l’esquerra era irresistible i que es podria acabar imposant, cosa que portaria el seu líder al palau de Matignon. El mateix Mélenchon ha conreat aquesta idea presentant les legislatives com una mena de tercera volta de les presidencials i sentint-se ja primer ministre d’un govern de cohabitació. Però no és probable que això arribi a passar. No pas amb els ajustats resultats de fa set dies.
El sistema electoral francès, majoritari a dues voltes, amb 577 petites circumscripcions on s’elegeix un sol diputat, premia els que poden captar vots addicionals en el segon torn, al qual només arriben dos finalistes (i ocasionalment tres).
Els candidats del partit de Macron, per exemple, enfrontats a un oponent de l’esquerra, podrien atreure el vot útil dels electors conservadors que a la primera volta van donar suport a Els Republicans –l’antic i rebatejat partit de Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy– i fins i tot part dels votants de Marine Le Pen. Però a la coalició de Mélenchon, que ha aplegat gairebé totes les forces d’esquerra –des del Partit Socialista fins al PCF, passant pels ecologistes–, amb prou feines saben on han de buscar els vots.
Així doncs, la possibilitat que la Nupes (Nova Unió Popular Ecologista i Social) es pugui convertir en la primera força parlamentària sembla molt remota. Mélenchon ja farà molt si trenca la majoria absoluta de Macron, cosa impensable mentre va funcionar el bipartidisme dreta-esquerra, però que ara, amb un mapa polític més fragmentat, és més que possible.
Per més que s’insisteixi en les –suposades– possibilitats de Mélenchon de convertir-se en cap del Govern, la realitat és inapel·lable. La idea que l’esquerra pot acabar sent la força política majoritària no és més que un miratge. França, en realitat, és tan de dretes com sempre. O més.
El percentatge de vots aconseguit pel partit de Mélenchon a la primera volta de les eleccions legislatives, més alguns vots dispersos entre altres candidatures d’extrema esquerra, tot just supera el 30%. Això està força per sota del que va sumar tota l’esquerra a les eleccions legislatives del 2012 (la comparació es fa difícil amb el 2017, l’any en què el sisme provocat per Macron va destrossar el mapa de partits tradicional). Fa deu anys, doncs, el Partit Socialista –capitanejat per François Hollande– ja va fregar per si sol el 30%, mentre que tota l’esquerra sumada es va acostar al 48% dels sufragis. Mélenchon i les restes del naufragi socialista i ecologista ara han quedat molt enrere. I en termes de vots absoluts –atesa l’enorme abstenció d’un 52%, un rècord–, la comparació encara és més punyent. No hi ha, doncs, cap revolució a la vista.
El que sí que hi haurà és una clarificació. L’esquerra, d’una banda, s’ha radicalitzat. I el partit de Macron –un artefacte polític liberal amb un notable sector intern socialdemòcrata, alimentat pels pròfugs del PS–, que fins ara havia mirat de navegar entre dues aigües, o de fer veureho, acabarà ancorat definitivament en el centredreta, sobretot si necessita el suport parlamentari d’Els Republicans (amb un 11,3% dels vots a la primera volta).
La capacitat de Mélenchon per acaparar la campanya reduint-la a un duel entre ell i el reelegit president de la República també ha enfosquit una dada fonamental: el notable avanç del Reagrupament Nacional (RN) de Marine Le Pen, que a més s’ha quedat definitivament sola com a reina de la ultradreta francesa (amb l’eliminació a la primera volta del sulfurós Éric Zemmour). L’Assemblea Nacional del 2022 s’assemblarà molt poc, en aquest sentit, a les de les últimes dècades. L’RN ha doblat el nombre de candidats que han passat a la segona volta, i les projeccions li donen una possible representació d’entre 15 i 45 diputats, que li permetria tenir grup parlamentari propi, cosa mai vista durant la V República (amb l’excepció del 1986, quan Mitterrand va introduir l’escrutini proporcional).
La gran incògnita d’aquesta nit no és, doncs, si el partit presidencial guanyarà –això es dona pràcticament per descomptat–, sinó si serà capaç d’obtenir una majoria sòlida per governar. Si no l’aconsegueix, amb una oposició parlamentària dominada per les forces radicals, a Macron l’espera un calvari.
Mélenchon, que somia de ser primer ministre, ja farà molt si avui trenca la majoria absoluta de Macron