Viatge a Algèria

De vegades ens sorprèn l’evident: Algèria és a tan sols 170,09 milles nàutiques de Mallorca. Això suposa que la proximitat de l’illa amb la costa africana és només un poc menys que amb l’europea. No obstant això, ni Mallorca ni la resta de les Balears, malgrat que els viatgers del segle XIX i principis del XX les van identificar amb Àfrica, miren cap a aquest continent. Tampoc els habitants de la riba nord de la Mediterrània solen recordar que n’hi ha una altra al sud, amb la qual es comparteix la mateixa mar i els mateixos peixos encara que portin noms diferents.

Entre els països del Magrib és Algèria, avui en els titulars, el més desconegut. Als setanta els hippies baixaven al Marroc i els seus pares, de classes acomodades, ho feien als resorts de Tunísia, però ni els uns ni els altres anaven a Alger, que, després de la independència, no es va considerar un lloc segur.

Abans, però, en l’època de la dominació francesa, les relacions comercials amb Algèria eren fructíferes –en certa manera, ho continuarien sent fins a la crisi d’ avui–, i fins i tot el país nord-africà va ser per a alguns dels nostres, alacantins i illencs, especialment, lloc d’emigració.

El meu interès per Algèria és vell i literari, lligat a Cervantes, captiu a Alger, i més encara a Camus, algerià, net d’emigrants menorquins de Sant Lluís. No obstant això, no em decidia a visitar el país perquè els qui el coneixen m’asseguraven que podria trobar-me amb dificultats.

Fa uns anys, vaig rebre una invitació de l’Institut Cervantes, que dirigia Antonio Gil Carrasco, un dels seus directors més entusiastes. Vaig acceptar-la amb moltíssim gust.

Es tractava de donar una conferència a Alger i entaular un col·loqui sobre Albert Camus a Orà. Vaig agafar un avió al Prat, després de triar entre horaris diversos, tant d’Air Algérie com d’altres companyies europees, la qual cosa em va confirmar això de les bones relacions comercials.

En arribar, per la intensitat de la llum, l’aire càlid i la presència de la mar, em vaig sentir a casa, encara que vaig deplorar dues coses. La primera que pel centre d’Alger, els barris del qual recorden els de París, amb edificis bells, avui atrotinats i ruïnosos, badocaven, a qualsevol hora, nois desocupats. Vaig saber després que la mà d’obra és xinesa, igual que moltes de les inversions, i que els aliments bàsics i la gasolina estan subvencionats.

La segona, que el meu entusiasme per Camus no fos compartit per l’escriptora algeriana amb qui vaig dialogar ni pel públic assistent. Per la meva col·lega, igual que pels qui ens escoltaven, en el meu cas en traducció simultània a l’àrab, Camus no era un exemple de res ni podia servir-los de referent. Ni tan sols reconeixien que era qui millor havia descrit el camp algerià i els ambients de la ciutat d’Orà, com passa a La pesta, una obra mestra inoblidable que converteix Orà en una ciutat literària internacional.

Tot això, que a mi em semblava, i em sembla, extraordinari, digne de ser reivindicat pels algerians d’avui, no tenia al seu parer gens d’interès, ni suposava cap mèrit. Camus, per més pobre que hagués estat, per més que gràcies al seu esforç hagués tirat endavant, no deixava de ser un pied-noir, un colonitzador.

Tampoc la visita a la cova de Cervantes va ser consoladora; el lloc, abandonat, era ple d’escombraries.

Vaig tornar d’Algèria trista i sense aconseguir posar-me, per tal de justificar-los, en el lloc dels qui subvencionen per fer callar i aconsegueixen que es menyspreï Camus.c

Camus, pels algerians, no era un exemple de res ni podia servir-los de referent