Fotre el camp
La gent se’n va, són viatges curts, de cap de setmana o poca cosa més. El personal fot el camp a la mínima que té un parell de dies lliures a disposició. M’ho diu un professional del sector dels viatges: “No s’esperen a fer vacances, és una bogeria, treballem més que mai perquè sembla que s’acaba el món i tothom vol fugir, encara que tinguin pocs diners per gastar”.
Som davant d’una reacció lògica després dels confinaments obligats per la pandèmia o hi ha causes més profundes? Aneu a saber. Creix la turismofòbia, especialment a Barcelona, mentre els catalans tenim un desfici per moure’ns i fer turisme, al preu que sigui. Anem amunt i avall, moguts per una dèria que no acabo de comprendre, ateses algunes dificultats a l’hora de viatjar, dels embussos
Anem amunt i avall, moguts per una dèria que no acabo de comprendre
de cap de setmana en algunes vies catalanes que ja no tenen peatge al maltractament que rebem per part de diverses companyies aèries, una cosa lamentable que acceptem de la manera més incomprensible.
La gent fot el camp perquè tothom ho fa: el veí, el company de feina, el parent. Si no marxes, sembles idiota. Però quedar-se és un gran plaer, sobretot quan hom comprova que aquells que han fugit no sempre tornen ni descansats ni satisfets; sovint es queixen de les condicions del viatge, del menjar, dels allotjaments, i del fet de coincidir amb tants d’altres que (gloriosa contradicció!) han tingut la mateixa idea que ells. “Quina murga, trobar tants catalans a Roma el passat cap de setmana”, es dol una amiga que és especialista en viatjar inevitablement allí on està cantat que hi haurà multituds. Després, hi ha aquells que, malgrat ser com el cul d’en Jaumet, acaben sempre el seu relat turístic amb aquesta frase: “Com a casa no s’està enlloc”.
No diré ara allò que fa tanta ràbia: “En comptes del turisme, hauríem d’intentar l’aventura del viatge i bla, bla, bla”. El món actual ha fet gairebé impossible el que hem mitificat com “el viatge”, fins i tot els viatges interiors, assequibles avui gràcies a qualsevol aplicació que ofereixi meditacions new age.
Soc partidari, amb Xavier de Maistre, de fer turisme al voltant de la meva cambra (també valdria la cuina o el balcó), que és molt còmoda i t’estalvia el tracte amb les masses humanes en desplaçament. I, al preu que s’han posat els combustibles, és una opció molt atractiva.n