Menys ego, mateix control
Amb la notícia datada fa deu anys que Steve Wynn havia decidit rellançar la llegendària banda Dream Syndicate, la d’ara sobre la publicació d’aquest àlbum de títol quilomètric no en queda gaire lluny. Ja era destacable aquell come back, sobretot amb una proposta conceptual i sonora que buscava distanciar-se de la primera etapa de la formació californiana (del 1981 al 1989). Aquest Ultraviolet... ja és el quart lliurament d’estudi des que va reaparèixer l’icònic combo de l’escena underground electro d’aquells temps –amb referents per a ells com Neu!, Brian Eno o el rock progressiu–, i amb aquesta entrega es confirma de manera excel·lent la seva filosofia actual.
Filosofia i manera d’entendre i compartir la música, ja que ara no es tracta tant de demostrar habilitats personals i col·lectives sinó, per sobre de tot, d’elaborar atmosferes i, per dir-ho d’alguna manera, estats d’ànim. En definitiva, és una manera de tocar al servei de la composició més que no pas de l’autor o intèrpret. Aquest canvi de plantejament força radical es reflecteix d’una manera més gratificant que antigament en unes peces que també confirmen la facilitat compositiva que té Wynn. Així, hi ha peces de pes reflexiu, d’ombrívol caràcter argumental, com Where I’ll stand, The chronicles of you o My lazy mind, com altres de contundent rock com Straight lines i Trying to get over. Definitivament continuen controlant, com abans, el que volen fer i sobre quin terreny de joc.