En el Watergate no va morir ningú
El títol d’aquest article és una imitació d’una frase que va tenir cert èxit en cercles republicans durant l’inici dels setanta, “Nobody drowned in Watergate”, ningú no es va ofegar a la porta de l’aigua.
En realitat, era un joc de paraules al·lusiu a l’accident d’automòbil del senador Ted Kennedy el juliol del 1969, en què va morir en dubtoses circumstàncies una jove secretària. La implicació era clara: per moltes irregularitats i fins i tot delictes que s’haguessin comès durant l’escàndol, el començament del qual compleix ara mig segle i que va acabar costant-li la presidència a Richard Nixon, allà no hi va morir ningú.
I no és que les acusacions fossin de pa sucat amb oli. Nixon anava a ser sotmès amb tota seguretat a un judici de remoció (impeachment) al Senat pels presumptes delictes d’obstrucció a la justícia, abús de poder i desacatament al Congrés.
En vista de l’aclaparadora certesa que seria condemnat, l’agost del 1974 va optar per la dimissió. Va ser el primer president dels Estats Units que va prendre una decisió tan dramàtica i, fins ara, l’únic que ho ha fet.
El 17 de juny es van complir 50 anys de l’assalt frustrat per la policia –avisada per un guàrdia de seguretat– al quarter general del Partit Demòcrata a l’edifici Watergate de la capital federal, l’incident que va posar en marxa tota la cadena d’esdeveniments que desembocarien en l’esmentada dimissió. Però va ser l’encobriment i tota la trama de corrupció que va posar-se de manifest el que va provocar l’efecte bola de neu.
No va saber-se mai què buscaven exactament els espies potiners que van protagonitzar la incursió, però és evident que políticament la seva acció era del tot supèrflua. Tot just cinc mesos després, Richard Nixon era aclaparadorament reelegit perquè va imposar-se en 49 dels 50 estats i va assolir gairebé un 61% dels vots populars, un rècord històric que ningú no ha aconseguit superar.
Aquest cinquantè aniversari ha coincidit amb les audiències sobre el dramàtic assalt al Congrés nord-americà del 6 de gener del 2021 que, al marge de la gravetat política que representa l’evident intent de subvertir l’ordre constitucional a càrrec d’una turba fortament armada, sí que va tenir víctimes mortals.
Fins i tot aquesta dada està envoltada de polèmica perquè hi va haver assaltants morts a causa dels trets de la policia, però també suïcidis i accidents cardiovasculars fatals associats a l’assalt.
Sigui com sigui i com s’està demostrant a l’al·ludida investigació, la invasió del Capitoli no va ser un esclat sobtat de violència després de la provocativa arenga pronunciada unes hores abans per l’encara president en funcions, Donald Trump.
Va ser més aviat un intent, afortunadament frustrat, de torçar per la força la voluntat del vicepresident Mike Pence perquè violés la Constitució i es negués a ratificar els resultats
A diferència de l’escàndol que va enfonsar Nixon, en l’assalt al Capitoli sí que hi va haver morts
oficials de les eleccions presidencials del 3 de novembre del 2020, que atorgaven la victòria a Joe Biden.
En definitiva, profunda i colpidora com va ser la crisi coneguda com l’escàndol Watergate –“El nostre llarg malson nacional ha acabat”, va proclamar el llavors president Gerald Ford després de la dimissió de Nixon–, la seva gravetat empal·lideix si és comparat amb el mortífer intent de cop d’Estat inspirat per Donald Trump el 6 de gener del 2021.
Aquella crisi va ser diagnosticada i resolta amb un cert consens bipartidista, però l’actual va passar amb un país amb una polarització absoluta i sense precedents, fins al punt que encara no es pot descartar, en termes absoluts, una possible segona presidència de Trump.