Miratge al Dniéper
La calor omple la platja de kiïvians que volen oblidar la guerra, encara que sigui durant un dia
És immoral ajeure’s a la platja i deixar-se acariciar pel sol en un país en guerra? O és un acte de supervivència, de celebració d’una vida més preciosa que mai?
La Júlia i Valèria, 21 i 20 anys, ho tenen clar i ho expressen amb una senzillesa que desarma. “Els ucraïnesos som un poble fort. Estem lluitant per viure. Volem fer coses normals perquè no sabem què passarà demà”, diu la Júlia. “Viure. Encara que només sigui per un dia”, afegeix la Valèria.
Biquini vermell l’una, negre l’altra, les dues amigues mengen maduixes i cireres sota el sol de la platja Central de Kíiv, a la vora del Dniéper. Un nen xipolleja sobre un enorme dònut inflable, un pescador torna a tirar l’ham i l’esquena d’un senyor que fa la migdiada comença a mostrar un to violaci. El termòmetre marca trenta graus, l’aigua resplendeix i la guerra sembla molt, molt llunyana.
Quan va començar la invasió russa, a finals del febrer, una llarga columna militar avançava cap a Kíiv i la caiguda de la capital semblava imminent. No va ser així. La ferotge resistència ucraïnesa va obligar les tropes de Putin a replegar-se i a replantejar l’estratègia concentrant l’ofensiva a l’est i el sud d’Ucraïna.
Amb els combats a centenars de quilòmetres, la normalitat torna a poc a poc a Kíiv, accelerada per l’arribada del bon temps i els dies llargs, que sempre provoca una explosió d’hedonisme als països amb hiverns durs.
La guerra sembla, de vegades, encara que sigui només uns instants, un miratge. Però és allà. Es mastega en els soldats armats que patrullen els carrers, els sacs de sorra que protegeixen edificis governamentals i monuments, el toc de queda (de 23 h a 5 h) o en les sirenes antiaèries que sonen cada vegada que es detecta el llançament d’un míssil rus en algun punt del territori.
L’últim míssil que va caure a Kíiv va ser el 5 de juny, el primer en més d’un mes. Només va provocar danys materials, com si el que volgués Putin en realitat fos recordar als kiïvians que no poden viure tranquils.
“Em fa feliç veure aquesta platja plena. Gràcies a Déu, la gent té un lloc on pot anar a relaxar-se, a prendre el sol i nedar. No podem sortir de Kíiv, els russos ho han deixat tot minat”, diu la Natàlia, una senyora de 65 anys que ha vingut amb la seva filla, l’Elena, i la seva neta, la Sofia.
“He de dir que al centre de Kíiv, on vivim, gairebé no ens hem assabentat de la guerra. No hem baixat ni una vegada al refugi”, diu l’Elena, que talla ràpid la conversa: vol prendre el sol.
“El primer mes va ser molt estrany. Assimilar que vius en un país en guerra. Després t’hi acostumes”, admet la Ievguénia, de 37 anys, mentre fa cua per posar-se el banyador en un vestuari públic. Ha passat a Kíiv tota la contesa, malgrat que tenia les maletes fetes per anarse’n a Lviv, a l’oest del país. “No tinc fills, si els tingués me n’hauria anat”.
Ve a fer un capbussó. Sola. “El meu marit no vol venir a la platja. No s’hi troba bé. Crec que tots, d’una manera o d’una altra, ens sentim culpables d’estar aquí vivint la nostra vida mentre tanta gent mor”, diu.
La Júlia i la Valèria celebren que s’han llicenciat (en Dret i Economia, respectivament). La guerra, lamenten, els ha trencat els plans de futur. Però també els ha fet veure la vida d’una altra manera. “Ens hem passat el matí passejant per Kíiv, fent vídeos i fotos. Tot ens semblava tan bonic!”, diu la Valèria. “Abans vivíem estressades. Per la feina, els estudis, els diners –afegeix la Júlia–. Una guerra et fa veure que tot això no importa. Ser aquí, gaudint de l’aigua, del sol, dels arbres... em fa feliç”.
“Estem lluitant per viure; volem fer coses normals perquè no sabem què passarà demà”, diu la Júlia