Gustavo Petro presidirà Colòmbia
Francia Márquez és la cara d’un país que encarna el canvi després de l’històric triomf de l’esquerra
Gustavo Petro, el candidat de l’aliança Pacte Històric i veterà líder de l’esquerra colombiana, va guanyar ahir les eleccions presidencials de Colòmbia a l’imposar-se en la segona volta, en la qual en va aconseguir més del 50% dels vots. Rodolfo Hernández, el seu oponent, es va quedar amb poc més del 47% dels sufragis, segons l’escrutini de gairebé el 99% al tancament d’aquesta edició. Petro aconsegueix, així, el primer triomf per a la presidència de l’esquerra en la història del país.
“Sincerament espero que aquesta decisió que han pres sigui beneficiosa per a tots i que Colòmbia s’encamini cap al canvi que va predominar en el vot la primera volta. Li desitjo el doctor Gustavo Petro que sàpiga dirigir al país, que sigui ferm en el seu discurs contra la corrupció i que no defraudi als qui van confiar en ell”, va concedir Hernández.
Petro obre la porta a canvis de pes, com el que encarna França Márquez, la nova vicepresidenta, afrocolombiana de 33 anys, oriünda de la conflictiva regió del Cauca, al sud del país, és la cara més representativa del canvi a Colòmbia. Va votar ahir a Suárez, el petit municipi on va néixer en una remota vall andina a cent quilòmetres del Pacífic.
Mare als 16 anys –ja té dues filles–, Márquez, que va ser miner artesanal a la recerca d’or als rius del Cauca, reuneix gairebé totes les cares dels exclosos que han aixecat Petro. I en el Cauca, terra d’afrocolombians i indígenes fuetejada per la violència al no haver-se aplicat l’acord de pau del 2016, Márquez personifica les forces del canvi que es van ajuntar en els esclats socials del 2021.
A la ciutat colonial de Popayán, un dels epicentres d’aquelles protestes, indígenes, negres i joblancs van acudir al col·legi electoral amb una il·lusió absent en comicis anteriors. “Francia Márquez mobilitza els indígenes amb el sentit comú dels que sempre han estat exclosos”, va dir Gisel Pinta, membre del consell indígena del Cauca, que va votar a Popayán.
Mentre ella parlava, helicòpters policials sobrevolaven el centre colonial d’aquesta ciutat la jerarquia social de la qual amb prou feines ha variat en 500 anys. “Als pobles de per aquí estan sortint homes armats per coaccionar la gent perquè no votin”, va dir un altre votant jove que portava una camisa d’artesania indígena.
La combativitat dels indígenes de Popayán –de les ètnies pau, guambiana, yanaconas, coco nucos, exhalessis, toto rosegues, enganys i guanacs– ha estat tal en els últims anys que la senadora conservadora Paloma València va proposar dividir la zona en una mena de apartheid nadiu. “Les elits aquí sempre han desconegut a l’altre, i la seva idea serà no deixar anar el poder qualsevol que sigui el resultat”, va dir Gisel Pinta. La campanya de Petro esperava aconseguir-ne a les regions sud-occidentals i del Pacífic molts del milió i mig de vots que podien donar-li la presidència, com va passar.
El seu rival, exalcalde de Bucaramanga, Rodolfo Hernández, necessitava acaparar els sis milions de vots dels candidats conservadors que van perdre en la primera volta. Quedava per veure si la mobilització del vot dels exclosos i les víctimes de la violència de regions com el Cauca i Chocó, així com dels desplaçats que viuen a les grans barriades populars, com a ciutat Bolívar, a Bogotà, serà suficient per guanyar les eleccions. Així va ser.
Les condicions meteorològiques a la costa atlàntica no eren favorables per a la participació. La por de Petro i el racisme conves tra Márquez –la cantant Marbella es va referir a ella com King Kong– també podrien actuar a favor d’Hernández. “Jo vull que guanyi la democràcia, l’esquerra per a res”, va dir Lucy Braun, una empresària jubilada a Payabán.
Però Márquez –feta madurar com a líder política en les lluites contra les grans empreses mineres– parlava com la guanyadora de la jornada electoral. “Jo he conegut el conflicte armat i entenc el valor de la vida, humana i no humana, en la cadena de la naturalesa, en el paraís que és Colòmbia”, va dir durant una trobada amb sacerdots catòlics, gurus de cultes afrocolombians i xamans indígenes a la catedral anglicana de San Pablo. “m’anomenen bruixa per ser negra, però reivindico el deute de l’esclavitud alhora que reivindico els coneixements espirituals dels indígenes”. Aquestes idees d’una nova esquerra, fonamentada en la defensa de la naturalesa, l’antiextractivisme constitueix la nova fórmula de l’esquerra a Amèrica Llatina dues dècades després de l’anomenada marea roja de Lula, Chávez, Evo Morales i Rafael Correa.
En molts sentits, Petro segueix la línia del xilè Gabriel Boric. La resposta conservadora del populista Hernández es redueix a un compromís contra la corrupció. Tot i això, ell mateix afronta un judici imminent per tràfic d’influències. En un altre intent inversemblant, la campanya d’Hernández va presentar Marelén Castillo, nascuda a Cali, de cutis més aviat pàl·lida en el context colombià, com la “pròxima vicepresidenta negra de Colòmbia”.
Les classes marginades del país han aixecat la candidatura del progressista Petro a la presidència