Andalusia instaura l’‘hegemonia Moreno’
eleccions autonòmiques a Andalusia, plantejades des de Madrid com un plebiscit sobre Pedro Sánchez, encara que a l’àmbit regional dirimissin una altra qüestió –la disjuntiva entre retornar al passat o consolidar el present–, s’han resolt a favor de Moreno Bonilla (PP) amb una majoria absolutíssima, inaudita a la història política de la gran autonomia del Sud. Un triomf rotund que li permet, alhora, continuar al palau de San Telmo, obrir una via d’aigua –amb pronòstic greu– a la Moncloa i qüestionar l’ascens estatal de Vox. Tot amb un sol moviment. Sense caramboles. Gràcies a la tàctica de l’imant.
Moreno podrà governar fins al 2026 sense problemes i sense dependre dels ultramuntans. Es converteix, a més, en el baró regional més poderós del PP i enfosqueix fins i tot Feijóo. La seva victòria, equiparable a l’etapa daurada del PSOE de Manuel Chaves, instaura una nova hegemonia a la política meridional amb una indubtable projecció estatal a curt i mitjà termini. El president de la Junta, igual que un embut, recull vots de tots els sectors socials. La seva candidatura dobla escons, sobrepassa folgadament la majoria aritmètica necessària i creix en més de 813.000 vots. Una cosa mai vista.
La teoria del dic de contenció – contra Vox, però també contra una possible resurrecció del PSOE– ha aconseguit el seu objectiu, perquè ha atret votants de tot l’espectre social: del PP, que augmenta els registres del 2018; de Cs, que desapareix de la cambra andalusa després de gestionar conselleries i d’ocupar la vicepresidència de la Junta; de Vox, la força del qual queda truncada, i del PSOE, que no només no ha mobilitzat el seu electorat – la participació, malgrat la calor i el risc d’un diumenge de platja va ser superior a la del 2018– sinó que cedeix definitivament el seu espai polític, i fins a cert punt una part substancial de la seva història, a un PP autonomista, sense tall, gens agressiu i transformat en el nou partit institucional andalús.
El cicle conservador al Sud, basat en el missatge del vot útil, serà estable i durador. De llarg alè. Per als socialistes això suposa una tragèdia en termes sentimentals: d’una banda, deixa sense defenses el president del Govern central, que s’ha implicat directaLes ment en l’elecció i en la campanya de Juan Espadas, a deu mesos per al duel de les municipals i les autonòmiques; de l’altra, desarbora el PSOE andalús, el retrocés del qual confirma la pasokizatzació de la marca socialista.
En el cas de Vox, el principal rival de la competició entre les dues dretes, el 19-J suposa una calamitat. Els ultramuntans havien apostat molt fort –van designar Olona i van exigir entrar a San Telmo– perquè consideraven aquestes eleccions meridionals el preludi de la seva reconquesta nacional. Andalusia frena en sec les seves aspiracions, i els condemna a la irrellevància. Per a les esquerres, dividides en dues candidatures, el naufragi també és notable. Perden deu escons i comprometen la viabilitat del Front de Yolanda Díaz.c