Andalans d’anada i tornada
Per als catalans, les eleccions andaluses són més importants que les d’altres autonomies. Per tres motius, pel cap baix. Primer: les arrels de molts ciutadans de la Catalunya d’avui són a Andalusia, són andalans o catalusos. Segon: el pes polític i demogràfic del territori que es governa des del palau de San Telmo és alt en el conjunt de l’Estat. Tercer: malauradament, des de fa força anys (ja abans del procés), no han faltat polítics irresponsables que han utilitzat l’autogovern català i el catalanisme per ocultar els mals del centralisme i crear greuges comparatius tot mirant a Barcelona.
Catalunya ha tornat a ser present en una campanya electoral andalusa, cosa que no sorprèn, encara que resulti anòmala a més d’insensata. No serà sobrer recordar que la Generalitat ha estat presidida –amb un gran sentit institucional– per un català nascut a la localitat cordovesa d’Iznájar, José Montilla. La perspectiva del temps engrandeix la importància de la seva presidència, un fet que hauria de ser reconegut també per aquells que no el van votar. Que Juanma Moreno, fill d’andalans que van tornar a la seva terra natal, naixés a Barcelona, té substància. Històries d’anada i tornada.
En les primeres eleccions catalanes, les del 1980, els andalusistes del Partit Socialista Andalús van aconseguir dos escons al Parlament, un miratge que no va tenir repetició. Els socialistes catalans van anar a totes –ho va fer amb tenacitat Josep M. Sala– per desmuntar el germen d’un vot que buscava explotar el biaix etnicista. Fins a l’aparició de Ciutadans ningú no havia reprès el perillós discurs de la divisió per qüestió d’origen i idioma. Per això resulta de justícia poètica que, en els comicis andalusos d’ahir, el partit d’Arrimadas hagi desaparegut pràcticament del mapa.
La victòria folgada del PP a Andalusia dona ales a Núñez Feijóo, però es tracta d’un èxit que no es pot traslladar automàticament a les pròximes eleccions generals. Sembla que la Moncloa ja donava aquest escenari per descomptat. Moreno Bonilla, amb una campanya tranquil·la i presidencial (amb picades d’ullet a l’electorat socialista incloses), aconsegueix consolidar-se. El carril central de la societat andalusa ha reiterat el canvi que va emergir en les anteriors eleccions: el conservadorisme desgastat del PSOE dona pas al conservadorisme d’un PP que es presenta com una cosa nova i sense estridències. Desapareixen vells esquemes i ningú no recorda ja aquells mítings d’Alfonso Guerra avisant que, si guanyava la dreta, “us trauran les pensions”.
L’any 1931, el periodista sevillà Manuel
Resulta de justícia poètica que el partit d’Arrimadas hagi desaparegut del mapa
Chaves Nogales va escriure que “no tiene nada de extraño que en Andalucía los colonos consideren como un triunfo el poder trabajar las tierras de los señoríos; de los actuales señoritos. Por eso no hablan mal de ellos”. A Moreno Bonilla l’han votat, pel que sembla, els descendents d’uns i d’altres.