El placebo moralista
L’estiu s’ha precipitat amb calors distòpiques. La guerra fa estralls a l’economia mundial. La inflació es desboca i els profetes de la catàstrofe ja anuncien l’apocalipsi del deute per a l’any vinent. Però la gent s’aplega a les platges, a les terrasses, als festivals, als restaurants. L’eufòria dels plaers senzills (a la platja en metro) o refinats (un sopar en un local d’estrelles) ho domina tot, aquests dies. És una eufòria que desborda les recomanacions de prudència dels viròlegs (el coronavirus –recorden– va mutant i no se’l pot confondre amb un constipat). És una eufòria compulsiva, com un corrent d’aigua desbocada. Perdó: en plena sequera no és gaire afortunat fer servir la metàfora de l’aigua. Potser la metàfora més precisa de la present eufòria sensual i festiva és la suor que, en aquests dies africans, ho impregna tot de manera inevitable: vestits, pells, llençols. Una altra metàfora que aquest estiu precipitat i brutal ens regala és la dels incendis. Cremen els boscos amb una eufòria incontenible que, però, deixa un rastre de cendra. La gent es precipita a passarho tan bé com pugui amb eufòria presentista, indiferent a les cendres del futur.
L’economia s’aguanta pels pèls. Els problemes col·lectius, irresolubles, van girant en bucle. La majoria de les institucions públiques s’han desentès dels problemes de la societat. La política (com ha demostrat la campanya andalusa) és un espectacle menor, irrellevant, que passa de puntetes per damunt dels factors que determinaran el nostre futur. Per suscitar una mica de passió política, els partits han de recórrer a les emocions viscerals. Com més s’ombreja el nostre futur, més set de cervesa hi ha; més ganes de gastar, de viatjar, de celebrar tota mena d’experiències sensuals: encara que només sigui engolir pizza i cervesa glaçada davant d’un ventilador.
D’aquelles prèdiques morals del confinament, d’aquells bons propòsits, què se n’ha fet? Abans del coronavirus, tot girava entorn del desig individual, per això les formes d’ètica col·lectiva (no solament les religioses) havien passat a ser considerades de dimensió estrictament personal. Els plaers consumibles eren percebuts com l’única font de felicitat individual i, per tant, com a alternativa amoral a les visions ètiques de l’existència. Però la pandèmia va tallar amb un cop de destral aquestes fonts de plaer. I per rescatar els individus del risc de la buidor, van aparèixer uns rudiments moralistes que, a la manera dels placebos, van ajudar a passar la llarga temporada de restriccions. Desapareguda la por, ha tornat la moral de la festa. L’hedonisme de primera o tercera, segons les possibilitats de cada butxaca.
En les condicions actuals, enmig de la delicadíssima situació mundial, la moral de la festa és un consol, certament; però també una manera de cremar les naus. On anirem, si els precaris fonaments de les nostres societats s’enfonsen, a causa de l’ampliació del camp de batalla o d’una nova crisi econòmica? De moment, és evident que no hi ha alternativa col·lectiva a la idea de felicitat identificada amb l’acumulació (addicció?) de tota mena d’experiències plaents. Cap altre horitzó seria admès. Per això anem saltant de plaer consumible en plaer consumible com les flames d’un incendi salten d’arbre en arbre. On anirem, en cas de crisi? Tant se val. Ja improvisarem quan arribi una altra crisi, si arriba. Segur que serem convidats a prendre un altre placebo moralista, per sortir del pas.c
Com més s’ombreja el nostre futur, més set de cervesa hi ha