No és plaer, és poder

Fins que l’emperador Constantí no va manar que es destruïssin els temples dedicats a la deessa Afrodita, l’anomenada prostitució sagrada tenia un elevat prestigi. A través de l’èxtasi sexual es pensava que s’arribava a la comunió amb els déus, per la qual cosa dones boniques i lliures es convertien en serves per transcendir espiritualment. O això els feien creure.

Sexe i religió sempre s’han trepitjat els talons, cavalcant de l’arravatament a la repressió, i reformulant la moral fins a l’extrem de considerar el cos com una presó o un botí. Aquesta ha estat la greu anomalia que ha perviscut en la nostra cultura. De les vestals sagrades que oferien el seu cos com a repòs del guerrer a les estrangeres sense papers, el tràfic de les quals resulta molt menys molest que el d’armes, han transcorregut més de dos mil·lennis. I no han estat suficients per resoldre el conflicte subjacent entre la llibertat i la dignitat individuals i el lucratiu comerç sexual. L’expressió suada “la professió

Aquí la puteria continua arrelada en la nostra cultura de doble moral

més antiga del món” és recent: pertany al segle XX, en què una nostàlgia mal entesa va romantitzar les putes, amb la complicitat de l’art, el cinema i la literatura.

Avui s’aborda el debat de l’abolició de la prostitució, i sembla una utopia, com ha demostrat el cas suec (per bé que també ha contribuït a protegir i reinserir-ne moltes). Però Espanya encapçala el rànquing de demanda a Europa. Aquí la puteria continua arrelada en la nostra cultura de doble moral: exemplaritat pública davant llibertinatge privat. Quan es tanca un negoci d’envergadura encara perviu el costum de posar-li el colofó en un bordell. Això sí, ningú no vol que la seva filla s’hi dediqui. “Deixeu-ho com està, en l’alegalitat” afirmen els lampedusians en lloc d’obrir el debat amb bisturí, a les cases, a les escoles, entre els homes preguntant-se a si mateixos per un assumpte més relacionat amb el poder que amb el plaer.c