‘People have the power’
Quan Patti Smith va treure el seu primer àlbum, Horses, els de la meva generació no havíem complert ni els quinze i un àngel androgin de camisa blanca i tirants negres ens semblava inquietant. Molt després, llegint Uns marrecs, on ella relata la seva relació de joventut amb el fotògraf Robert Mapplethorpe, vam entendre el perquè d’aquell encanteri.
L’altre dia la llegenda del rock va tornar a visitar Barcelona als Jardins de Pedralbes i no donàvem crèdit a tanta energia acumulada en una dona que d’aquí cinc anys en complirà vuitanta. Deixa, pel camí, molts companys víctimes de morts prematures, per càncer, sida, tristesa, fins i tot tipus amb bona salut.
Vaig pensar que veure aquella dona de setanta-cinc anys, a l’escenari, aixecant el públic amb People have the power malgrat una calor infernal era un regal dels déus. Potser no es repetiria el moment catàrtic. Patti és àvia, àvia en el sentit estricte, és a dir, que té nets.
Va recitar part de Howl d’Allen Ginsberg (tot just ara es compleixen 25 anys de la seva mort) amb tota la intensitat i autenticitat que l’ocasió requeria. Per alguna cosa es considera una poeta que “a més” canta. Rendida a sa majestat rockera, estic pensant a no depilar-me el bigoti i deixar-me cabells blancs per la tribu.
Lliure, cabellera emprenyada i una pau aconseguida contra tot pronòstic (aquesta era una dona programada per no ser aquí després de tant excés), es va tornar nena a l’escenari. L’altra nit, darrere aquella actitud de Calamity Jane hi havia una cosa molt veritable: la seva invitació a recuperar la nostra capacitat de rebel·lar-nos.
O ens salvem junts o junts ens enfonsem. Gràcies per recordar-nos coses que són òbvies i ja havíem oblidat que ho eren. Gràcies per tot el begut i viscut per delegació, per haver-se escapat d’aquella botiga de bicicletes on treballava als 19 anys per instal·lar-se al Chelsea, habitació 1017, a crear i prendre cafès i altres beuratges a l’habitació de Ginsberg o de Leonard Cohen.
Algú va dir, a la sortida del concert, que li haurien d’haver donat el Nobel a ella i no a Bob Dylan. Totalment d’acord.c