No és un joc de suma zero
Davant la situació creada per la suspensió de l’Acord d’Amistat entre Algèria i Espanya, vigent fa vint anys, i la confusa suspensió de les relacions comercials, es podria pensar que és un cost inevitable associat a la voluntat de “normalitzar” la relació espanyola amb el Marroc. Com si fossin vasos comunicants o un joc de suma zero: el que s’aconsegueix per una banda es perd per una altra.
La hipòtesi se sustenta en les pèssimes relacions que, des de la independència algeriana fa seixanta anys i amb algun moment esporàdic de distensió, marquen la relació bilateral entre els nostres dos veïns al Magrib, incloent-hi enfrontaments militars, tancament de fronteres o ruptura de relacions diplomàtiques. Aquesta relació és avui pitjor que mai, amb el tema del Sàhara Occidental com el desencadenant permanent, atesa la incompatibilitat absoluta de les posicions de tots dos.
Però el joc de suma zero per a Espanya no sempre ha estat inevitable. De fet, tots els governs espanyols des del 1976 han intentat mantenir bones relacions amb Rabat i Alger, simultàniament. Un equilibri subtil i, de vegades, molt difícil, atesos els contenciosos històrics que hem mantingut amb tots dos. Amb el Marroc, des de la marxa verda fins a la pressió migratòria i la reivindicació de Ceuta i Melilla, i amb Algèria, pel seu suport i refugi, en el seu moment, a ETA i a l’efímer moviment independentista canari, en el marc de la guerra freda. Temes evidentment no menors. Tot i això, i amb alts i baixos, sempre s’ha procurat que el seu enfrontament bilateral no fos obstacle per salvaguardar els interessos d’Espanya a la regió. Que són molts i vitals.
Alguns són coincidents: el control dels fluxos migratoris i altres tràfics il·legals (armes, drogues...) i la col·laboració antiterrorista són àmbits en els quals no s’hi val el joc de suma zero: els necessitem tots dos.
Amb el Marroc, a més, les relacions (comerç, inversions, intercanvis culturals i turístics...) han anat a més, competint en aquest sentit amb França (i ara també amb la Xina). Amb Algèria, a més d’interessos econòmics, el tema fonamental és el subministrament de gas. Fins ara, ha estat el nostre principal subministrador, reduint al mínim la nostra dependència de Rússia, al contrari que en altres països de la Unió Europea. Però després de la cancel·lació del subministrament pel gasoducte del Magrib, a través de territori marroquí (aconseguit per un dels nostres grans burgesos, Pere Durán, entossudit que la col·laboració a tres bandes era possible), els nostres principals subministradors han passat a ser els Estats Units, amb gas liquat i regasificat a les nostres plantes, però més car.
A més, després de la rectificació sobtada de la posició secular d’Espanya sobre el futur del Sàhara, Alger ha decidit no ampliar el gasoducte Medgaz, que connecta directament pel mar amb Almeria, i que els possibles increments de subministrament a Europa es passin a fer a través d’Itàlia. Una cosa que afecta la nostra ambició de ser el hub gasístic (aprofitant la nostra gran capacitat de regasificació) de la UE en el futur i disminueix la urgència de revitalitzar les interconnexions amb França (i eventualment amb Itàlia).
Tot això fa difícilment comprensible la lògica de prendre la decisió de canviar l’actitud sobre el Sàhara precisament ara. Sobretot atesa l’absència d’explicacions mínimament convincents en seu parlamentària i unes formes molt poc conformes amb la necessitat de tenir una política exterior coherent i fiable, cosa que només s’aconsegueix a través de consensos bàsics, articulats al Parlament, i no sotmesos a mercè de l’alternança política. El fet que l’opinió pública espanyola conegués la decisió a través d’un comunicat del rei del Marroc, publicant parcialment i sense previ avís una carta que li dirigeix el president del Govern espanyol, és una mostra més de la profunda anomalia d’aquest episodi.
Avui continuem sense saber, més enllà del retorn de l’ambaixadora marroquina a Madrid (i de la retirada de l’algerià) i alguns moviments encara confusos en el règim duaner amb Ceuta i Melilla, què és el que s’ha acordat entre el Marroc i Espanya, més enllà d’al·lusions genèriques a la integritat territorial.
No ens enganyem. El Marroc no renunciarà mai a la reivindicació de Ceuta i Melilla o les pretensions sobre les aigües territorials davant les Canàries. Una cosa que fa impensable una relació definitivament “normalitzada” i estable. L’espanyolitat de les dues places de sobirania només correspon defensarla a l’Estat espanyol amb una adequada estratègia de dissuasió.
En definitiva, hem d’acostumarnos i adaptar-nos a una relació complexa, encara que compatible amb esforçar-se en una cooperació concreta en tots els altres àmbits. Com s’ha fet fins ara. I saber que no és a les nostres mans la reconciliació entre el Marroc i Algèria, tret d’intentar ajudar-los a tots dos en aquesta direcció.
Com ha demostrat la decisió algeriana de tancar el gasoducte del Magrib, limitar el Medgaz a la seva capacitat actual o suspendre el tractat d’amistat, la naturalesa política dels dos règims polítics magribins anteposa els sentiments als interessos, i això es veurà amb els contactes en curs per renegociar els preus del gas, per bé que per contracte les quantitats s’hagin de respectar fins al 2035. També Alemanya pensava que l’increment de la interdependència gasística amb Rússia impediria qualsevol conflicte amb ella. Hem comprovat que, sobretot en règims autocràtics, hi ha raons que la raó no entén.
Combinar pragmatisme i fermesa és l’únic camí, i procurar que el joc sigui de suma positiva. No sigui cas que pensar que donarà zero provoqui un resultat negatiu: que acabem empitjorant la relació amb tots dos.c
Combinar pragmatisme i fermesa en les relacions amb Algèria i el Marroc és l’únic camí