Amb toga i com un boig
‘Locos por los clásicos’ és un llibre divertit que potser Don Pantuflo Zapatilla trobaria irreverent
La fingida bogeria pels clàssics, que és una passió autèntica, serveix d’excusa a Emilio del Río per a les seves faldilles a la moda romana i per sentir-se un excèntric que coneix i habita el centre de la nostra cultura i forma de vida
Ningú no és perfecte va ser el títol que se li va donar a Catalunya a Some like it hot , la genial pel·lícula de Billy Wilder amb Marilyn Monroe en estat de gràcia i uns esplèndids Tony Curtis i Jack Lemmon convenientment transvestits per integrar-se en una orquestra de senyoretes. Sí, també és la del final impecable: ningú no és perfecte! Doncs bé, l’evocació de la pel·lícula i del títol ve a tomb perquè poques són les persones i les seves obres que tenen la càrrega explosiva d’alegria de viure i lleugeresa sense excessiva frivolitat que atresora aquesta pel·lícula. I entre els escollits hi ha Emilio del Río i els seus llibres.
Centrem-nos: Emilio del Río (Logronyo, 1963) és actualment el director de Biblioteques, Arxius i Museus de l’Ajuntament de Madrid i ha estat senador i diputat pel Partit Popular. Però la política, o la res pública, malgrat tot, no és la seva primera vocació, perquè és doctor en Filologia Clàssica i professor universitari. I sobretot, sap llatí. I fins i tot ha freqüentat, encara que menys, el grec. Una bèstia rara en aquest món nostre que, com ell mateix repeteix sovint, ha expulsat els coneixements de les llengües clàssiques del nostre sistema educatiu.
El seu peculiar cursus honorum de càrrecs públics inclou fins i tot ser el portaveu de cultura del Partit Popular. I va aconseguir, juntament amb Marta Rivera De la Cruz (actual consellera de Cultura, Turisme i Esport de la Comunitat de Madrid), José Andrés Torres Mora (president d’Acció Cultural Espanyola) i Eduardo Maura (que de moment ha tornat a l’ensenyament universitari), cadascú amb les seves respectives posicions polítiques, arribar a diversos consensos negociats i acordats que van suposar una claríssima excepció al panorama aspre de la XII legislatura del Congrés dels Diputats. Recentment, i perdó per portar l’aigua al meu molí, se’ls va concedir el premi Cedro, precisament per aquesta capacitat d’acord i pel seu compromís conjunt i valent de defensar la propietat intel·lectual.
Però aquí hem vingut avui a parlar dels llibres d’Emilio del Río –sobretot del que és recent novetat– i de les seves faldilles, perquè no conec ni tan sols un escocès que tingui més propensió a ensenyar els turmells i vestir i lluir la toga romana sempre que pot. Al final ha optat per una toga senatorial (en el seu cas, és lògic i fins i tot apropiat) amb sandàlies ad hoc que passeja cada vegada que participa en una xerrada sobre cultura clàssica, firma llibres o els presenta. Amb els cabells blancs i el somriure perenne, la veritat és que no només sembla autèntic, sinó que un no pot no prendre’s seriosament algú que s’entossudeix a no prendre’s massa seriosament a si mateix.
Acaba de sortir d’impremta –a Espasa– Locos por los clásicos, un volum fill del podcast que recentment ha estat gravant per a Ràdio Nacional d’Espanya, en què porta ja deu anys de fructífera i còmplice col·laboració amb Pepa Fernández (als programes de la Pepa hi té i hi ha tingut un espai propi per fomentar el llatí i els coneixements associats). A més a més, la Pepa és una altra boja extraordinària, encantadora i valenta. És un llibre de divulgació, escrit amb la gràcia que ja va demostrar a Latín Lovers (2019) i a Calamares a la romana (2020), que eren llibres en què s’hi tractaven la llengua i les expressions llatines, mentre que l’últim s’entossudeix a intentar interessar el lector sobre uns quants clàssics grecs i llatins. Divuit de cada llengua, respectant un arbitrari principi de paritat. No hi són tots, per descomptat –l’Anàbasi de Xenofont n’és una clamorosa absència– però sí que hi són tots els que hi ha. Ovidi, Catul, Marc Aureli, Sèneca, Epictet, Isop, Èsquil, Eurípides, Virgili, Tucídides, Tit Livi, Ciceró, Apuleu, Llucià, et caetera.
És un llibre vàlid per a iniciats que han freqüentat la lectura dels clàssics, també per a neòfits totals i fins i tot per a escèptics. De manera irrefutablement amena, Del Río relaciona les lectures dels clàssics amb pel·lícules, boleros i llibres molt més recents, com El Senyor dels anells o alguns manuals d’autoajuda.
És un llibre divertit, que potser Don Pantuflo Zapatilla, el pare de Zipi i Zape, arribaria a trobar irreverent, però avui dia, amb una ignorància que campa al seu aire i uns nostres escolars, mestres i professors que obliden i fins i tot menyspreen el llatí, aquest llibre, que és més un libellus que un liber, és un tresor encantador. Es llegeix ràpidament i admet la relectura. I el lector curiós pot espigolar el llibre com vulgui, perquè l’únic principi i mètode que cal seguir són els de la diversió i l’atzar. No hi ha ordre cronològic, ni divisió per gèneres, ni res més que no sigui incitar al gaudi dels nostres pares fundadors, aquests déus tutelars de la nostra cultura, tan clarament humans i que encara ens fan gaudir tant, malgrat que ja no acostumem a tenir-los presents.
Una de les pèrdues més importants d’aquesta Espanya –i un dels errors més importants– és haver deixat de banda aquest tresor de què som hereus. I per reparar en part aquest error ha vingut Emilio del Río, amb la seva desimboltura de tipus divertit i espontani i amb molts més coneixements dels que llueix, no fos cas que espanti els nens o els seus conciutadans.
La seva fingida bogeria pels clàssics, que és una passió autèntica, li serveix d’excusa per a les faldilles a la moda romana i per sentir-se un excèntric que coneix i habita el centre de la nostra cultura i forma de vida. Salve, Emilio, i gràcies per atrevir-te a aixecar les faldilles de la deessa de pedra de l’imperible.c
El duo britànic The Chemical Brothers, integrat per Tom Rowlands i Ed Simons, van tornar al Sónar com els grans caps de cartell de la 29ena edició del festival. Celebren el 25è aniversari del seu segon àlbum, Dig your own hole, amb el que van aconseguir el seu primer número u gràcies a Block rockin’ beats, un tema amb què obren el seu concert. Estranyament en el setlist va brillar per la seva absència el nou tema The darkness that you fear, publicat l’any passat quan afluixaven les restriccions pandèmiques.
Però, més enllà dels temes en concret, el que realment fascina de la seva proposta és la interacció de la música amb els elements visuals, en una espectacular posada en escena en què no van faltar els dos enormes robots que il·lustren Under the influence ni una infinitat de detallades projeccions en alta definició, que van donar al seu xou un caràcter de tecno psicodèlic. Amb fases en què el públic, que atapeïa l’escenari principal del SonarClub, literalment va embogir en una catarsi col·lectiva digna d’estudi sociològic. Els seus efectius big beats estan embolicats en una poètica visual que no dubta a recórrer a l’estètica manga o a uns ballarins polièdrics que semblen trets d’un ballet de l’escola Bauhaus, per no parlar de les coloristes imatges estroboscòpiques ni d’unes màscares pròpies del teatre grec clàssic. Tot cuidat al detall, amb la combinació de la volença pels robots amb etèries papallones o desfilades de tamboriners, i filmada d’una manera que sembla que les imatges surtin de les pantalles.
L’actuació de TCB es va encavalcar amb la de la veneçolana
Arca, un altre nom assidu del festival. Aquesta vegada arribava precedida per la imponent edició dels cinc volums dels àlbums experimentals Kick, més dos temes nous, El alma que te trajo i Cayó ,i un remix del clàssic Big science de Laurie Anderson. Amb aquestes credencials es va presentar a l’escenari SonarPub per oferir una actuació completament improvisada, que va començar amb el medley de les explícites Prada i
Rakata, plenes d’estrofes que la defineixen molt bé, com ara “qué rara / ay qué rara”, o aquesta tan explícita de “que me como el mundo ya / con estas ganas de follar”.
Vestida amb llargues botes de talons punxeguts i un bodi que ràpidament li va deixar els pits al descobert, va continuar amb El alma que te trajo, un reggaeton i una altra bomba sexual plena d’estrofes libidinoses, i Incendio, rapejada a tota velocitat, l’estil d’embarbussament, amb un “flow de foc ardent”. Desbocada va pujar a l’equip que després va fer servir per punxar, abans d’acabar demanant permís per improvisar al teclat una melodia lenta que va deixar atònits els clubbers, amb ganes de beats accelerats. Geni i figura en el que va ser un xou totalment forassenyat.
Igual de ressenyable en l’última jornada nocturna va ser l’extensa sessió, de sis hores i a quatre mans, que van protagonitzar a l’escenari SonarCar, al costat dels freqüentats autos de xoc, el duo Scorpion Kings. És el nom sota el qual s’amaguen Kabza de Small i DJ Maphoriza, els dj i productors sud-africans i impulsors de l’amapiano, un nou estil de música electrònica de ball sorgit en els townships que està fent furor a l’Àfrica i més enllà. Uns sons càlids i espacials, que ja en vam tenir una altra bona mostra la jornada anterior al Sónar diürn amb la presència de la cantant i ballarina, també sud-africana, Kamo Mphela, batejada com la reina de l’amapiano.c
El duo Scorpion Kings van oferir una sessió d’amapiano, una nova música electrònica de ball que fa furor