Una hiperrealista Gala al seu castell
El retrat que Dalí va dedicar a la seva musa el 1976 vertebra una nova exposició a Púbol
Un retrat hiperrealista d’una Gala gairebé octogenària que Salvador Dalí va pintar cap al 1976 és una de les peces centrals de l’exposició temporal del castell Gala Dalí de Púbol, el castell que Dalí va regalar a la seva estimada i que ella va acceptar sota l’única condició que ell només podia visitarla per invitació escrita. Es tracta d’un oli sobre coure en què apareix una Gala envellida que reflecteix l’inexorable pas del temps. “És una imatge xocant amb una Gala més vulnerable que mai, de gran verisme, que contrasta amb la que Dalí acostumava a idealitzar a les seves obres” explica Bea Crespo, membre del Centre d’Estudis Dalinians i comissària adjunta de l’exposició Púbol de Gala: il·lusió i realitat, que es pot visitar fins al 6 de gener.
La pintura s’inspira en una fotografia de Gala que es va incloure en un reportatge més ampli sobre el futur castell de Púbol, feta per Marc Lacroix el 1971 per encàrrec de l’artista, per a la revista francesa Vogue. En aquella imatge la musa de Dalí porta un collar de bijuteria amb pedres de color tur
El retrat s’inspira en la tècnica de ‘trompe-l’oeil’, un joc òptic present en l’obra daliniana
quesa i un vestit estampat vermell prêt-à-porter de la casa Elizabeth Arden New York –present també a l’exposició–, el mateix que va vestir en cites destacades, com ara la inauguració del TeatreMuseu Dalí de Figueres el 1974 o quan Dalí va ser nomenat membre associat de l’Acadèmia de Belles Arts de l’Institut de França el 1979.
El retrat s’inspira en la tècnica de trompe-l’oeil, un joc òptic, present a l’obra daliniana i també en altres elements del castell de Púbol, que ajuden a generar confusió en el visitant, com ara portes que no condueixen enlloc o en els taparadiadors. En aquest cas, Gala està representada en una tela que no és real, sinó pintada en una paret que podria al·ludir al castell de Púbol. “Els despreniments de la paret i l’ombra de la pintura que avança sobre Gala confereixen al retrat un aire dramàtic que evidencia l’irremeiable pas del temps”, explica Bea Crespo.
La pintura es va presentar per primera vegada en públic a la Galerie André François Petit de París el 1977, i l’any següent, al museu Guggenheim de Nova York, en un sumptuós marc a l’estil de Lluís XV, que les comissàries també han volgut reproduir per a aquesta exposició. El retrat, propietat de la Fundació Dalí, s’ha exhibit des de llavors només sis vegades més, l’última en una mostra al Museu Fabergé de Sant Petersburg a començaments d’aquest any. “Una visió tan real de Gala no és fàcil de veure, tots dos tenien pànic a la vellesa”, destaca la comissària i directora dels Museus Dalí, Montse Aguer.
En contraposició a aquesta Gala tan hiperreal, apareix la Gala idealitzada, l’altre gran àmbit de l’exposició, que inclou una desena de dibuixos i esbossos per a la decoració dels interiors i el jardí del castell de Púbol. Una obra que va ser executada pel constructor Emilio Puignau sense mediació de cap arquitecte. Són dibuixos que remeten a un món màgic en què hi ha unicorns, orenetes, flors de lis, el símbol de la reialesa, i tot un univers màgic molt present a Púbol.c
Abans de comentar una exposició i una pel·lícula extraordinària, he d’aclarir que la setmana passada, en el text titulat Rock Bottom, la pel·lícula, una badada em va fer escriure la paraula tetraplègic quan havia de dir paraplègic. Afortunadament, des de l’accident que va tenir el 1973 Robert Wyatt ha pogut, a més de compondre i cantar, tocar molt bé diferents instruments. També vaig afirmar que a Barcelona hi ha un bon públic per a la música. I això va dir també B.B. King en un memorable concert de comiat al Poble Espanyol: que, a les seves gires internacionals, on més bé s’havia sentit era a Barcelona i a Andalusia. Tot i això, quan el públic és excessiu, tot és pitjor. El concert dels Strokes al Primavera Sound va ser arruïnat per una part del públic, que bramava – més que corejava– totes les cançons i impedia d’escoltarles. Significativament, l’única cançó que no se sabien els i les que baladrejaven va ser New York City Cops, precisament la que va ser censurada als EUA i no a Europa. Sí: al Primavera Sound hi abunda el públic dels Estats Units. I vaig recordar que els Beatles van quedar estupefactes després d’una gira americana, en què els xiscles del públic se sentien més que la seva música.
Poemes pintats. Fins al 2 de juliol es pot visitar a Mayoral l’exposició Xocs i mots. Miró i deu poetes catalans d’avui, comissariada per Vicenç Altaió i Blanca Llum Vidal. El seu punt de partida és el llibre d’Altaió sobre la relació de Joan Miró amb la poesia escrita en català, que es va publicar inicialment en edició de bibliòfil i més tard en un format més assequible. Miró concebia la seva pintura com una forma de poesia, i la seva relació amb la poesia verbal era profunda i extensa. Va treballar sobretot amb poetes que s’expressaven en francès – idioma principal del surrealisme-, també amb poetes catalans afins, com J.V. Foix, i admirava la poesia en castellà de Bécquer, entre d’altres. La mostra inclou pintures i escultures notables.
Un film arriscat i singular. Hi ha pel·lícules extraordinàries que, tot i això, no m’atreviria a recomanar sense advertències. Era el cas de Stalker i altres obres de Tarkovski, i és el cas de Memoria (2021), d’Apichatpong Weerasethakul, una de les pel·lícules més arriscades i singulars d’aquest segle. El director tailandès es va donar a conèixer amb Tropical Malady (2004) i va ser premiat a Canes per Uncle Boonmee recuerda sus vidas pasadas (2010), però també ha fet pel·lícules fallides i tedioses. Memoria és una obra precisa, però exigeix atenció i sintonia amb el seu caràcter d’indagació misteriosa i obsessiva, comparable –tot i que molt més estranya– amb les que van relatar Coppola a La conversación i Antonioni a Blow-Up.
Els codis expressius de Weerasethakul no s’assemblen als de cap altre autor. Expressen mites personals i no són realistes i convencionals, sinó radicalment subjectius. Un sentiment pot estar representat per un ésser fantàstic que apareix a la selva. Un avantpassat mort es presenta a l’hora de sopar i xerra amb els seus descendents. Allò que es veu pot ser un esdeveniment només psíquic.
A Memoria el punt de partida és un acufen, una mena d’al·lucinació sonora reincident a què la protagonista intenta atorgar sentit a través d’una rara aventura sensorial, mental, física i metafísica. La narració és subtil.
La protagonista de Memoria té el mateix nom que la dona encisada d’I walked with a zombie (Jacques Tourneur, 1943), però el personatge que interpreta Tilda Swinton no és una zombi catatònica i somnàmbula, sinó una dona insomne, inquieta, afectada pel que la seva extrema sensibilitat percep. Les dues pel·lícules passen en un estat en què vida i mort apareixen gairebé confoses. Menció a part mereix el so, d’Akritchalerm Kalayanamitr. Cap al final, hi ha un moment en què sembla fer-se real aquest aforisme de Robert Bresson: “El cinema sonor ha inventat el silenci”.c
Els codis expressius del director tailandès no s’assemblen als de cap altre autor