Metàfores perverses i reversibles
Fa dinou anys, quan Joan Laporta va guanyar les eleccions, va instaurar un estil de comunicació que contrastava amb l’herència nuñista (allò sí que era una empresa familiar!). L’eloqüència de les directives del passat amb prou feines inspirava els humoristes, que encara avui se n’en foten. La nova directiva va apostar per una retòrica d’escola de negocis, amb anglicismes i fragàncies kennedyianes. El màxim representant d’aquesta escola era Ferran Soriano, avui suprema autoritat executiva del Manchester City, que va diagnosticar la situació del club en memorables sessions divulgatives. S’hi presentava amb un mòbil a cada banda de la taula (de vegades intimidaven com si fossin pistoles) i, amb vocació de professor i PowerPoints, insistia en un concepte que fins i tot els alumnes menys estudiosos recordem: la motxilla.
La motxilla va ser la gran metàfora d’aquell argument. Sinopsi: el Barça hauria de carregar una motxilla de deutes i debilitats patrimonials durant uns quants anys i, a poc a poc, s’aniria recuperant. Després, les turbulències provocades pels èxits i les guerres internes van contaminar els discursos i el valor de les metàfores.
En la nova etapa de Laporta, el Barça i el futbol han canviat tant que no s’ha pogut recuperar el concepte de la motxilla. En un món amb criptoestafadors i faquirs del megavers, la nova directiva ha donat moltes explicacions, fins i tot quan admet que els acords de confidencialitat l’obliguen a incomplir promeses electorals i principis de transparència. El súmmum d’aquesta contradicció ha arribat a les assemblees de compromissaris, presencials o telemàtiques, en què el president fa malabarismes per demanar confiança perquè no pot explicar una part rellevant de la veritat. I aquí Laporta renova les metàfores, bé repetint les consignes dels seus assessors, bé deixantse portar per un carisma que encara li funciona.
Fa uns dies va estar especialment inspirat quan va dir que, quan van arribar, el club estava clínicament mort i que, gràcies a la ingent feina feta, ara era a l’uci. “Si els socis ens aproven el pla que tenim pensat, el malalt podrà passar a planta”, va afegir. Ja se sap que les metàfores tenen una inèrcia pròpia i que a mesura que t’hi sents còmode vas tirant de veta. Però per l’assemblea de dijous passat, Laporta devia pensar que la comparació hospitalària era massa depriment i va canviar de tàctica. Va comparar el club amb un cotxe de Fórmula 1 avariat que ha de passar per boxes per ser reparat a fons. La finalitat, però, és esperançadora: reparar-lo i portar-lo a la pole position perquè, gràcies a les mesures que es prendran (les de transparència discutible, exacte), pugui competir en igualtat de condicions amb les altres escuderies.
La imatge d’un Fórmula 1 reparat
El president ha de demanar confiança sense poder explicar tota la veritat
transmet vibracions més lluminoses que les d’un pacient atrapat a l’uci. Quan s’ha de triar entre diagnosticar cruament o abusar del vinagre metafòric de Mòdena, convé tenir en compte que, al final, la realitat s’imposa i passa factura. Jacques Lacan, expert en patologies i estratagemes d’autoengany, deia: “El símptoma és una metàfora”. El Barça, però, no és gaire lacanià. L’altre dia vaig visitar un conegut que ha passat per un procés complicat de malaltia, i quan li vaig preguntar com estava, va respondre: “Com el Barça”.