L’estiu del descontentament al Regne Unit

■ Quaranta mil treballadors dels ferrocarrils i del metro paralitzaran demà el país amb una vaga que recorda les dels “hiverns del descontentament” dels anys setanta i vuitanta, quan les escombraries s’acumulaven als carrers i els cadàvers als dipòsits per l’acció sindical. Però fins ara Boris Johnson no ha mostrat cap interès a negociar i fer concessions. Al contrari. És una vaga que li permet d’atiar la guerra cultural enfrontant-se a uns sindicats ja per si mateixos molt debilitats (només una quarta part de la força laboral del país està afiliada), dir que actuen en contra de “la gent ordinària” i donar-los la culpa del caos econòmic que s’acosta. Tot plegat amb un plus políticament estratègic: posar el Labour en el compromís de si està de part dels vaguistes com a partit teòricament de les classes treballadores o denunciarles i enfrontar-se als sindicats, que són la seva principal font de finançament. Keir Starmer, el líder del Labour, ha tirat pilotes fora com és habitual en ell no condemnant obertament l’acció laboral però dient que ara no convé i que ell no ho faria. Però, igual que amb el Brexit, en algun moment s’haurà de pronunciar en comptes d’esperar simplement que Boris Johnson se suïcidi en el sentit polític i li lliuri el poder en safata. Els últims sondejos atorguen al laborisme un avantatge de set o vuit punts sobre els tories, que no és gran cosa després del partygate .Iel més alarmant de tot: la majoria diu que, malgrat el descontentament, prefereix l’actual primer ministre conservador com a líder.