Missió: completar el Brexit
Boris Johnson atia la guerra cultural a l’estil Trump per mirar de mantenir viva la coalició que el va impulsar al poder
El gat de Schrödinger és un experiment de mecànica quàntica en què un felí és tancat en una caixa metàl·lica amb un àtom radioactiu i un verí, i hipotèticament està viu i mort alhora, vinculat a un esdeveniment subatòmic aleatori que pot passar... o pot no passar. De Boris Johnson i de moltes de les seves polítiques pot dir-se el mateix.
El primer ministre britànic continua viu després d’haver superat la moció de censura, però uns quants el consideren políticament mort amb més d’un 40% del grup parlamentari conservador en contra. El seu pla d’immigració (enviar els sol·licitants d’asil a Ruanda) és viu, però el Tribunal Europeu de Drets Humans l’ha deixat greument ferit. El Brexit continua endavant i està moribund alhora, sense oferir cap benefici, però sí que té un munt d’inconvenients (problemes de subministraments, falta de mà d’obra, burocràcia addicional, reducció de les exportacions i importacions...). El mateix pot dir-se de la política mediambiental (eliminació de les emissions de carboni per al 2050) i fiscal (pujada de les quotes de la Seguretat Social i l’impost de societats), cada vegada més qüestionades i subjectes a revisió.
Un Johnson debilitat sap que la seva única possibilitat per guanyar les eleccions del 2024 –si el seu mateix partit no se’l carrega abans– consisteix a tornar a editar la coalició d’electors tradicionals conservadors del sud d’Anglaterra (l’anomenada muralla blava) i d’exlaboristes de classe treballadora de dretes en qüestions socials (reticents a la immigració, patriotes de bandera i partidaris de la duresa per combatre la delinqüència) que li van deixar prestat el seu vot el 2019 perquè “fes realitat el Brexit”.
Però el Brexit, com el gat de Schrödinger, és realitat i ficció alhora. Massa realitat per als que enyoren la llibertat de moviment i el comerç lliure de tarifes i controls, però massa escassa per als que somiaven deslligar-se cent per cent de les institucions europees i convertir el Regne Unit en un Singapur a la vora del Tàmesi, amb una economia de baixos impostos exempta de regulacions.
Johnson va obtenir la majoria absoluta fa dos anys i mig com a l’única persona capaç d’“executar” el mandat del referèndum del 2016 (trencar la Unió Europea), i la seva nova missió és “completar el Brexit”. Això significa trencar el protocol d’Irlanda del Nord i els aspectes dels acords comercials que no li agraden, encara que això signifiqui incomplir un tractat internacional, convertir una altra vegada Brussel·les en l’enemic i donar-li la culpa de la inflació i el cost de la vida.
Un Johnson contra les cordes que s’assembla cada vegada més a Donald Trump en la seva recerca de la guerra cultural per demanar el vot populista i nacionalista anglès. No li importa ser criticat per enviar els sol·licitants d’asil polític a Ruanda, tot i les denúncies de les oenagés, els bisbes i el mateix príncep Carles, perquè pensa que d’aquesta manera recupera un bloc de votants que necessita. Planteja en veu alta, per les mateixes raons, la retirada del Regne Unit del Tribunal Europeu de Drets Humans, malgrat que no té res a veure amb la UE (tot i que poca gent ho sap).
Per tornar a editar la seva coalició guanyadora, Johnson necessita els tories tradicionals de la muralla blava i les classes treballadores de la muralla vermella. També ha de tenir a ratlla Nigel Farage (fundador de l’UKIP i del Partit del Brexit) i evitar una fugida cap a la ultradreta. Però són grups amb prioritats contradictòries en educació, habitatge, medi ambient i fiscalitat, i actituds diferents en temes socials com ara l’homosexualitat o els drets trans. Seria l’èxit més gran de Boris, ressuscitar després d’haver mort. Ni el gat de Schrödinger...•
Amb la tramesa a Ruanda de sol·licitants d’asil, el premier demana el vot de la classe obrera reticent a la immigració