Si es neda, sempre guanya Dressel
Primer or del velocista dels Estats Units a Budapest
El 2021, després dels cinc ors olímpics, Dressel va parlar dels seus atacs de pànic i del procés depressiu
El juliol del 2021, Sports Illustrated dedicava un reportatge a Caeleb Dressel (25).
Es va titular: The swimming machine (La màquina de nedar).
El reportatge ens parlava d’un superhome, no pas d’un nedador. Steve Spurrier, entrenador en cap de l’àrea de futbol americà de la Universitat de Florida, deia: “Dressel hauria d’haver jugat com a receptor als Gators”.
En squats, pes mort i banca, Dressel manejava tants quilos com un professional del futbol americà. I en salt vertical, s’elevava fins als 109 centímetres. El 2020, només dos jugadors de l’NBA havien superat aquest vol.
Transferida a la plataforma, aquesta capacitat de salt és una benedicció per a Dressel: el projecta més lluny que els seus rivals. I l‘eficiència sota l’aigua i les “similituds amb un peix” (segons Russell Mark, responsable d’alt rendiment de la natació dels Estats Units), li permeten obtenir un marge notable durant els primers quinze metres: la torsió de les espatlles i els braços crea un efecte curiós perquè, fins i tot quan es mou més a poc a poc que els seus adversaris, Dressel avança més de pressa.
Tot el que ens explicava aquest reportatge vam poder-ho comprovar ahir, durant el debut de la llegenda de la natació als Mundials de Budapest: en un tres i no res, Dressel es va apropiar dels 50 m papallona (22s57), el primer dels cinc ors que pot recollir al Duna Arena, just on fa cinc anys s’obria pas dins l’imaginari popular (llavors va guanyar set títols mundials).
Del que no parlava el reportatge era de la vida més enllà de les piscines.
I això Dressel ho porta regular.
–Ara que no hi ha Phelps ni Lochte, tot el pes de la natació cau sobre meu. I suportar això no és fàcil.
(...)
Després de l’èxit universal als Jocs de Tòquio 2020 (cinc ors), Dressel es va confessar davant el periodista Graham Bensinger en una entrevista. Li va parlar dels seus atacs d’ansietat i pànic i dels seus processos depressius, matèria que ja hem tocat en altres ocasions i amb altres llegendes: Simone Biles, Michael Phelps, Ian Thorpe, Naomi Osaka...
En un moment de la xerrada, Dressel obre el diari d’entrenaments i llegeix en veu alta:
“Sí, no fotis. Això és fotudament terrible. El meu cos està rebentat (...) Aquest és un procés de preparació de quatre anys i estàs fet pols. És gairebé com: ‘Ha de ser perfecte’, però em sento com si fos brossa”.
Després Dressel mira cap a la càmera, riu i diu:
–Ara estic rient. Però quan escrivia aquestes reflexions ho feia de debò. Intento ser honest amb mi mateix en aquests diaris, perquè fins ara res de tot això havia de fer-se públic.
Dressel parla de la cambra fosca a les entranyes de la seva ment. Estudiava a la Universitat de Florida (i allà segueix), batia plusmarques a la seva franja d’edat (ha estat el més jove de trencar la barrera dels 19s als 50 m lliure), però no ho feia sempre, i quan fallava ho passava molt malament.
–L’he vist pàl·lid com un fantasma, balbotejant i convulsant – explica la seva mare, Christina–. I llavors es tancava a la seva habitació fosca i es negava a sortirne. Durant dies no menjava, ni tan sols anava al lavabo.
–I va arribar a témer per ell? – se li preguntava.
–Es refereix a si temia que se suïcidés? No. Però havia sentit a parlar d’altres pares de nedadors que sí que temien pels seus fills, i que tot això era culpa de la pressió, i jo sabia que en Caeleb tenia molta pressió a sobre. En el fons, pensava: ‘No, no, aquest no és en Caeleb’. Però mai m’ho vaig negar tant fins encegar-me com a mare.
Aquest diumenge, Caeleb Dressel, el nou Phelps, deia als micròfons: “Després de les qualificacions del matí (havia marcat el tercer temps), m’he tancat al dormitori i hi he donat voltes. Però a la plataforma ja no hi penso, només nedo”.
Ara busca uns altres tres ors individuals a Budapest.c