“Pagueu-los millor!”
Després de la pandèmia, les nostres clientes han de veure que som aquí per servirles”. Així justifica la mestressa que cal agafar una clienta que arribi a dos quarts de vuit del vespre, encara que doni dues hores de feina i que les perruqueres tinguin l’hora de plegar a les nou. Aquella mitja hora de més, com sempre, no els la pagarà ningú.
Primer va ser Joe Biden, quan els empresaris es queixaven que els treballadors deixaven la feina i que no en trobaven d’altres. Després Boris Johnson, a propòsit de la manca de camioners. Aquí diuen que no hi ha prou cambrers per a aquest estiu, que una tèxtil d’Igualada no pot cobrir una ampliació o que els directors d’escoles no troben monitors per cobrir la jornada intensiva del setembre. La ministra del ram també s’hi ha apuntat: “Pagueu-los millor!”. Que no és només que paguin més als treballadors, sinó que els ofereixin més bones condicions de treball que no pas el just in time (convertit en sempre a punt), a còpia d’hores extres obligatòries i no retribuïdes, torns irregulars i imprevisibles, i festius i nits a disposició de les presumptes necessitats del client.
A les grans patronals, silenci. Només es queixen els directament afectats i prou. Res d’aplicar la nova normativa sobre hores extres, que ningú controla els petits centres de treball sense representació sindical. Queixes per l’augment del salari mínim, que afecta molts d’aquests col·lectius. I ai!, d’indexar els salaris a la inflació, perquè no podem traslladar l’augment de costos als nostres clients. Només un insigne patrici, que segur que en el seu negoci no té treballadors d’aquesta mena i que ja és a punt de plegar del seu càrrec representatiu, s’ha atrevit a dir en un atac de sinceritat que si hi ha empreses que només poden sobreviure pagant sous de misèria, més val que pleguin.
Mentrestant ens exclamem que els joves ja no volen ser futbolistes, sinó influencers, d’aquests que es refugien a Andorra. Que els grans inversors en criptomonedes són els més joves de 35 anys, que busquen els diners fàcils i ràpids en espirals especulatives. Que no compren cotxes i que no tenen fills. Que els pares, o els avis, no se’ls treuen de sobre ni amb lleixiu. L’obertura als productes importats de la Xina des del 2001 i les successives onades d’immigració extracomunitària ens han permès viure més de vint anys sense inflació: manufactures importades i serveis personals amb sous de misèria. És un model que s’ha esgotat i cal cercar nous equilibris entre les nacions i dins de cada societat. L’Europa que el món admira i on tothom vol viure no es pot permetre ni l’actual empobriment de les classes mitjanes ni les diferències socials cada cop més marcades ni unes noves generacions sense perspectives de futur. Tots haurem de canviar comportaments i expectatives, començant pels que més en tenen.
Mentrestant, a la nostra petita perruqueria han plegat tres perruqueres en una setmana. Només una els ha donat els quinze dies de termini convinguts.
Europa no es pot permetre unes noves generacions sense perspectives de futur