Toc d’atenció

Pedro Sánchez va reaccionar ahir amb la contundència a què ens té acostumats després de la derrota sense pal·liatius en les eleccions andaluses. “El Govern central està fort, està sòlid i hi ha legislatura fins al final”, va afirmar al comitè federal del PSOE. No es podia esperar res més de l’home que ha fet de la resistència la seva principal virtut. Els seus homes de la Moncloa van anunciar que el Consell de Ministres d’avui aprovarà una bateria de mesures “d’esquerres i progressistes” per dissipar qualsevol indici de crisi a l’Executiu. De fet, ja fa dies que es preparaven per a l’eventual desfeta que preveien els sondejos.

És normal que el missatge que enviïn els socialistes sigui minimitzar el resultat andalús com ho és que els populars intentin vendre aquesta victòria com extrapolable a tot Espanya i comencin a fer travesses de ministrables. La realitat és que encara queda molt de temps fins a les eleccions generals i que encara hi ha molta tela per tallar en uns temps tan líquids com els actuals. Dit això, a Sánchez li convindria reflexionar a fons sobre el que ha passat a Andalusia i assumir que ha rebut tot un toc d’atenció, per més que no es vulgui admetre així. Possiblement, governar en aquests temps de crisi social, econòmica i sanitària no és gens fàcil i no és el mateix el desgast que es té des de la sala de màquines d’una Administració central que el que pot patir un president autonòmic com Juan Manuel Moreno Bonilla. Els pròxims mesos Sánchez tindrà oportunitats per rescabalar-se davant els seus electors, com ara la distribució dels fons europeus, la presidència rotatòria del Consell de la UE o la cimera de l’OTAN que convertirà Madrid en capital del món durant dos dies la setmana vinent. Però també és veritat que la incertesa econòmica i els problemes derivats de la guerra d’Ucraïna podrien anar en la direcció contrària i augmentar el malestar dels ciutadans.

El problema per a Sánchez és que la seva debilitat al Congrés és més gran que al començament de la legislatura i que el seu soci, Unides Podem, no viu tampoc al millor dels mons. Potser és el moment d’una gran reacció perquè la inèrcia podria portar a un còmode triomf del PP.