Versallesques (IV)
Quan la guerra freda va acabar amb la peculiar derrota per col·lapse de la URSS, el joc de les analogies versallesques ja permetia triar entre dos models alternatius: el del tractat de Versalles, pensat a la manera keynesiana com una pau cartaginesa que volia afeblir definitivament la potència vençuda; i el del pla Marshall, que, d’acord amb la interpretació usual, havia volgut evitar la repetició d’errors com els d’aquest tractat.
Com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc ,a principis dels noranta, Jeffrey Sachs, a qui The New York Times descrivia com a “probablement l’economista més important del món”, va proposar un nou Pla Marshall per a Rússia i la resta d’antigues repúbliques soviètiques. Sachs, que aleshores era professor de la Universitat de Harvard i que havia assessorat els governs de Bolívia i Polònia durant les crisis financeres d’aquests països, tenia clar, com a vell lector de Les conseqüències econòmiques de la pau de Keynes, que, per transformar l’economia sense carregar-se la transició democràtica, calia la col·laboració dels EUA i d’Europa. I aquesta necessitat li semblava tan òbvia que va arribar a vaticinar a Ieltsin, de qui va ser conseller econòmic després d’haver-ho estat de Gorbatxov, que les ajudes econòmiques del Departament del Tresor nord-americà i de l’FMI no trigarien a arribar. Però, segons va recordar anys després en un escrit per a la BBC (2014), els EUA no van actuar amb la intel·ligència política que demanaven les circumstàncies, perquè George H. W. Bush i el seu equip “veien Rússia d’una manera molt semblant a com Lloyd George i Clemenceau havien considerat Alemanya a Versalles: com un enemic vençut que mereixia ser esclafat i no auxiliat”. Aquesta visió de Rússia contrasta amb la promesa de no expandir ni una polzada l’OTAN cap a l’Estat, que el secretari d’Estat George Baker i altres líders occidentals van fer a Gorbatxov el 1989 i el 1990, però concorda amb les iniciatives que més
Jeffrey Sachs va proposar un ‘nou Pla Marshall’ per a Rússia i la resta de les antigues repúbliques soviètiques
endavant la van incomplir amb esperit cartaginès.
En el seu escrit per a la BBC del 2014, Sachs descrivia els anys 1919, 1945 i 1989 com a “moments frontissa”, decisius en la història perquè, com passa amb l’actual, canvien el rumb dels esdeveniments posteriors. En el rumb que van emprendre els fets a partir del 1989, la teràpia de xoc neoliberal que es va aplicar a Rússia sense assistència financera ni col·laboració externa per al desenvolupament hi interpreta un paper important. L’aplicació d’aquesta teràpia tan poc keynesiana no només va empobrir la població i va posar en mans dels nous oligarques els vells recursos públics. També va assecar les fonts que alimenten la legitimitat de la democràcia liberal, que a la Federació Russa va néixer morta. Per aquest i per altres motius, en el repertori de les analogies versallesques també hi ha un lloc per a les relacions de semblança entre la República de Weimar i la Rússia de Ieltsin.