El Grec mira cap a la inquietud de l’actualitat en les obres de nova creació
Àlex Rigola, Jordi Prat i Coll i La Veronal presenten els seus muntatges al festival
El Grec del 2022 estarà marcat pel fet de ser el de l’exaltació, el que més teatre ha programat des del 2009 i perquè recupera obres a què les limitacions de sanitat van truncar el seu recorregut, sense oblidar els nous muntatges que, com sempre, acollirà la cita cultural més important de l’estiu barceloní. Sigui com sigui, els creadors que presentaran els seus muntatges en el Grec han cregut que és una bona ocasió per “evocar el malestar contemporani”. Tot i que són paraules del director Àlex Rigola, podrien pertànyer a altres dramaturgs, ja que les noves creacions escèniques del festival estan unides per encarar l’actualitat.
Rigola portarà al Grec una altra versió del seu Ofèlia, que “neix de la grisor de mirar cap al futur en pandèmia”, segons el director. Ofèlia (Panic Attack) és un nou format que només podran veure 20 espectadors per passi, entre el 4 i el 16 de juliol a Can Trinxet. Per al monòleg, “una evocació sobre l’Ofèlia de Shakespeare”, Rigola es decanta per la proximitat de l’espectador per tractar el suïcidi.
Un altre dels creadors que indaga en la ment humana és Jordi Prat i Coll, que, del 15 al 17 de juliol, presentarà Fàtima al Teatre Lliure de Gràcia, on es quedarà per fer temporada. A l’obra es recorren els carrers del Raval per reflexionar sobre la innocència i la vanitat, mitjançant un text “amb moltes capes de lectura”, com va indicar Prat i Coll.
L’obra Europa Bull de Jordi Oriol cobrarà una segona vida al Teatre Nacional de Catalunya del 30 de juny al 17 de juliol. Amb la seva programació, i juntament amb dues peces més que acull el TNC durant el Grec, es compleix un desig de la directora del teatre, Carme Portaceli. “No podem mirar d’esquena al festival, sinó que ens hi hem de posar al costat”, va sentenciar. Així, la crítica i humorística Europa Bull es representarà en un Grec que posa la mirada en aquest territori. “Ens semblava important que hi fos”, va determinar el director del festival, Cesc Casadesús. Sense allunyar-se del Vell Continent, MIVION (Ràdio Sarajevo) podrà veure’s al CCCB del 14 al 16 de juliol. És una peça documental de Carles Fernández Giua que accedeix a les vivències d’un periodista radiofònic que va viure la guerra de Bòsnia, però també a les d’un jove que desconeix el conflicte i una altra catalana d’origen bosnià. Tot per qüestionar-se quin és el preu de sobreviure a una guerra. D’altra banda, El Conde de Torrefiel representarà Una imagen interior, que tanca el cicle Ultraficciones, entre el 7 i el 9 de juliol al Lliure. A l’obra hi convergeixen diverses disciplines artístiques per explorar les tensions entre l’individu i el col·lectiu.
En el terreny de la dansa, hi destaca la multipremiada Opening
Les estrenes de la 46a edició tracten el suïcidi, la violència del Raval, la política europea o la guerra
Night de La Veronal, que es podrà veure del 14 al 16 de juliol al TNC. La coreografia és de Marcos Morau, que, en referència a les arts escèniques, homenatja aquí “un univers que em fascina i m’asfixia”. El festival presenciarà l’estrena de Runa, l’obra en què Lali Ayguadé explica la relació entre dues persones jugant amb els seus records, present i imaginari. Es presentarà del 3 al 5 de juliol al Mercat de les Flors. Així mateix, Ana Morales defensarà la seva particular visió del flamenc a Peculiar, programada al mateix escenari el 25 i 26 de juliol.c
minuts d’ovacions, aclamacions i alegria mozartiana van saludar la primera Flauta màgica del director més mediàtic de l’actualitat: el veneçolà Gustavo Dudamel.
Amb l’estiu climatològic a plens pulmons en una Barcelona bulliciosa i plena de guiris, un Liceu d’ambient caldejat i ocupació per sobre del noranta per cent va saludar l’estimulant debut de Dudamel amb l’òpera més màgica del repertori.
De totes maneres, malgrat el reclam de Duda, nickname amb què es coneix afectuosament la batuta titular musical de l’Òpera de París, hi van faltar les autoritats polítiques pertinents.
Sembla que ni el reclam del director musical estrella d’El Sistema va acabar seduint una representació política que va brillar per la seva absència. Hi van assistir Jordi Martí, sisè tinent alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona. Això sí, els cònsols d’Alemanya, Dirk Rotenberg; França, Olivier Ramadour, i Anglaterra, Lloyd Milen, van fer acte de presència fent honor a països on la cultura sí que té un pes específic important en la societat.
També s’hi va deixar veure Jordi Savall, el nostre catedràtic musical i emèrit, que en plena forma es devia imaginar a ell mateix dirigint aquesta meravella musical mozartiana amb la seva formació Le Concerts des Nations i La Capella Reial de Catalunya. Un desig confés en espera d’una futura oferta del Liceu, ja que mai en els 175 anys d’història del teatre s’ha pogut gaudir d’aquest títol de repertori amb una lectura musical historicista. Qui millor que Savall per dur-la a terme?
Melòmans confessos com Pau Gasol també van gaudir de la nit mozartiana, en una producció de David McVicar, ja d’aroma clàssiSet ca, molt teatral i amb tocs d’originalitat i humor british, com aquella Papagena de carrer i desvergonyida.
Musicalment Dudamel va buscar un Mozart terrenal a favor de l’encant. La màgia la va trobar amb el caràcter musical: hi va incloure ritme, dinàmiques i uns tempi contrastats que no sempre van ser màgics; l’alquímia de Mozart potser és la més difícil de totes. El veneçolà va indagar la profunditat humanista de la partitura, lluny del previsible i mainstream, un adjectiu molt utilitzat pels seus crítics. Tot i així, l’ombra del seu estimat i admirat mestre, Claudio Abbado, va aparèixer llunyana i distant. Dudamel, més que l’elegància supina i transparent del gran Claudio, va mostrar un Mozart polvorí de ritme i inspiració... no sempre aconseguida.
Javier Camarena va ser un Tamino (debut del paper) entregat i càlid al costat d’una Lucy Crowe sonora però d’estil oratorial.
Kathryn Lewek va ser una Reina de la Nit de virtuosisme ondulant, la més aplaudida després de la seva segona ària, i el baix Stephen Milling, un Sarastro més gris que emotiu. Thomas Oliemans va brindar un Papageno correcte que va contrastar amb la maduresa i la sapiència canora de tot un Matthias Goerne com a Orador. Bravi pels de casa: Mercedes Gancedo (Papagena), Roger Padullés (Monostatos) com a caps de llança, irreprotxables i professionals.c