Quan érem reis
Els fets s’insereixen en els temps, que els donen color, textura i rellevància. L’acte de presentació del llibre Pedro Sánchez (Había partido: de las primarias a La Moncloa), l’autor del qual és el president del CIS, José Félix Tezanos, va ser ahir un esdeveniment estrany, i cal reconèixer que, amb tota seguretat, fa dues setmanes no ho hauria estat pas.
El llibre, relat de la caiguda i resurrecció política de Sánchez, de què Tezanos va ser testimoni i artífex –va formar part del petit grup de confiança amb què Sánchez va derrotar l’estructura del seu propi partit–, narra una història “que no ha estat explicada”, deia el ministre de Presidència, Félix Bolaños, la de com es va construir una presidència, va explicar l’autor, entorn de tres pilars: el lideratge, les plataformes de militants i un programa d’acció que havia de regenerar el receptari socialdemòcrata per conservar l’hegemonia en el progressisme espanyol i no acabar, va esmentar el ministre, com altres partits socialdemòcrates europeus.
Aquella aventura, rememorava ahir a la sala de columnes del Círculo de Bellas Artes la vicesecretària general del PSOE, Adriana Lastra, “va ser l’època més feliç de la meva vida”.
Però l’acte, amb molta gent i amb dos ministres més com a testimonis, Miquel Iceta i Carolina Darias, queia a l’agenda just després del canvi de rasant andalús, un toc d’alerta per a les forces progressistes integrants del Govern de coalició. El calendari adjectiva i ahir es deixava notar en l’ambient del ple del Congrés, que se celebrava alhora que Tezanos, Bolaños i Lastra entonaven un elogi al president Sánchez –un líder “valent”, “determinat”, “audaç”–, i en què semblava que prenia una certa postració, si no fatalisme, respecte al futur.
Així doncs, de sobte tots els detalls de l’acte festiu sonaven a últim ball, a remembrança d’aquell moment prodigiós en què tot semblava possible. I així, les escenes i les veus acudien ahir amb la reverberació d’una gramola abandonada en una sala de ball buida, o com l’eco llunyà d’una romeria en què una orquestra amb nom d’ocell marí entona un repertori antic i en un altre temps imbatible. La mateixa conjugació en pretèrit del títol del volum –“hi havia partit”–, la camisa de quadres que porta Sánchez a la portada o l’entusiasme dels intervinents sonaven diferent, sense brillantor, esmorteïts per un temps nou i perillós.
El recurs literari de l’estranyament consisteix en això, a introduir un element que trenca l’harmonia dels dies, a obrir una esquerda a la realitat per on es cola qualsevol impossible que serveixi per posar en relleu la fragilitat de la certesa i la condició volàtil del que sembla immarcescible. L’avenc meridional era allà, travessant la sala, malgrat que la parròquia es comportava com si no hi fos. Potser aquest silenci era el més estrany.
Sabem per l’efecte Doppler que un objecte que s’acosta sona brillant i agut, i si s’allunya, se sent sord i greu. Tezanos va assegurar que Sánchez, absent de l’acte, tornarà a brillar a prop del trenta per cent. Després, un vi espanyol, entre rialles bullicioses, en un hall de sostres alts.●
Tezanos va presentar la seva crònica de l’ascens de Pedro Sánchez secundat per Bolaños i Lastra