Aferrar-se a la vida

Sílvia Soler, al seu encantador llibre L’alegria de viure, escriu que el mar li ha regalat “molts moments de felicitats momentànies” i recorda un bany de tarda amb una amiga d’adolescència o un capbussó nocturn i romàntic. He recordat les seves paraules contemplant la fotografia d’una platja a la vora del riu Dniéper, a prop de Kíiv, on dues noies de 20 i 21 anys, la Valèria i la Júlia, van ser captades per la càmera de Gemma Saura. L’enviada especial d’aquest diari va redactar una crònica que era un cant a la vida, una apologia de la normalitat. Darrere de les dues joves que celebraven la llicenciatura de Dret, el panorama de la sorra no es diferencia del que es pot veure a qualsevol platja espanyola: gent bronzejant-se, llegint sota els para-sols o nedant a l’aigua. El termòmetre marca 30 graus i la guerra és a tres hores. Després del

A la Guerra Civil, la gent protestava si s’aturava la sessió de cinema per un bombardeig

dur hivern, l’estiu esdevé una crida a l’esperança.

No és fàcil d’assimilar pels ucraïnesos que aquesta imatge estiuenca només és un miratge de pau enmig d’un país en guerra. Tornant a la capital, veuran els soldats patrullant els seus carrers, sentiran l’udol de les sirenes antiaèries o els sorprendrà l’esclat d’un míssil rus, com va passar fa pocs dies. Els combats no s’aturen i la guerra continua, amb el seu relat de dolor i mort.

Però resulta exemplar com els ucraïnesos intenten aferrar-se a aquests petits espais de llibertat, apoderant-se de moments de felicitat compartida. Durant la guerra civil espanyola, la gent protestava quan s’interrompien les sessions de cinema o de teatre pels bombardejos. I també hi havia joves que anaven fins al mar amb l’arribada de l’estiu, malgrat que a la costa barcelonina l’aviació italiana instal·lada a Mallorca solia buidar els dipòsits de projectils després d’haver bombardejat la ciutat.

Theodore Zeldin, a Historia íntima de la humanidad, explica que no hi ha res que influeixi tant en la nostra capacitat d’afrontar les dificultats com la voluntat de trobar esquerdes en aquesta realitat, per dura que sigui, per on escolar-nos i descobrir moments d’inadvertida felicitat. Aquella que ens poden donar uns rajos de sol a la cara i la remor del mar o del riu en la proximitat.c