Fracàs olímpic
Alejandro Blanco, president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), va anunciar ahir que no hi haurà candidatura espanyola als Jocs d’hivern del 2030. És a dir, que la candidatura impulsada per Catalunya i Aragó queda definitivament cancel·lada, a causa dels desacords a nivell polític, que no tècnic, per pactar un repartiment de proves que acontentés per igual les dues parts.
Aquesta és una mala notícia. Però no es pot dir que sigui inesperada. Tot i que mesos enrere el COE va anunciar al Govern espanyol que ja s’havia assolit un acord entre les dues comunitats relatiu al repartiment de proves, el president aragonès, Javier Lambán, es va afanyar a manifestar que l’esmentat repartiment no li semblava acceptable. En funció d’aquest repartiment, Aragó hauria organitzat 54 proves, i Catalunya 42. Però el fet que no s’incloguessin al lot aragonès la meitat de les d’esquí alpí a Lambán no li semblava assumible.
A partir d’aquest punt, les relacions entre les dues comunitats sobre la candidatura ja no van millorar. Van sorgir iniciatives de part centrades en una organització que es basava únicament en una de les comunitats, i es van multiplicar les informacions que auguraven el fracàs de la conjunta. Això és el que ha passat finalment. Blanco no ha dubtat a responsabilitzar d’aquest fiasco “la negativa del Govern d’Aragó a respectar l’acord tècnic”.
Aquesta frustració deixa, inevitablement, un regust amarg que, lluny d’esgotar-se en l’atribució de responsabilitats, si bé unes poden semblar més clares que les altres, convida a revisar el que ha passat i reflexionar. La primera reflexió ens porta a lamentar que Catalunya i Aragó o, més ben dit, els seus líders polítics, hagin estat incapaços d’aconseguir un acord per organitzar uns Jocs que tots dos semblaven voler, i que podien aportar beneficis econòmics i de desenvolupament per al Pirineu. És sabut que les seves posicions polítiques són diverses, però això no justifica que les anteposin als interessos d’una part important dels seus representats. Certament, s’han registrat a Catalunya algunes protestes contràries a la celebració dels Jocs. Però no és menys cert que aquesta posició contrasta amb la d’una majoria de persones que aprecien el rèdit dels Jocs de Barcelona del 1992 i veien amb bons ulls el projecte pirinenc.
La segona reflexió és que quan s’aspira al vistiplau d’una instància superior, com és el Comitè Olímpic Internacional (COI), no s’ha de permetre un desacord tan notori com el que s’ha donat a propòsit d’aquesta candidatura. Els danys que comporta per a la imatge del país i, encara pitjor, potser per a futures candidatures són considerables.
Una tercera reflexió ens convida a recordar que aquest fiasco s’afegeix a un historial olímpic espanyol que, amb l’excepció de Barcelona el 1992, inclou ja massa frustracions i condemna el país a un paper de perdedor olímpic. La candidatura aragonesa de Jaca ha fracassat quatre vegades. La candidatura de Madrid s’ha frustrat en tres ocasions, tot i tenir importants suports. Granada i Sevilla han protagonitzat intents de menys volada, però que igualment van acabar en res.
Si hi ha en el futur una altra candidatura –ja es parla d’una catalana, en solitari, per al 2034–, seria convenient que s’aprengués alguna lliçó del fracàs pirinenc que ara lamentem. I, en conseqüència, que només s’impulsés sobre la base d’un ampli compromís institucional i popular; que aquest es reforcés amb un dossier de candidatura impecable, i que no s’oblidés, com ha passat aquesta vegada, que el moviment olímpic es relaciona amb valors solidaris i universals.c
El fiasco de la candidatura pirinenca convida a actuar d’una altra manera en el futur