Tu a Londres i jo a Zamora

Les dones de la meva família compartim algunes manies que tenen a veure amb la nostra passió irracional per certes pel·lícules que veiem sense parar i de les quals parlem en codi. La més notable, la d’Orgull i prejudici. Discutim durant hores si ens agrada més el Darcy de Laurence Olivier o el més modern de Matthew Macfadyen, per acabar sempre afirmant la superioritat de la versió del 1995 de la BBC amb Colin Firth (dura sis hores, els aviso). Les pel·lícules de Katharine Hepburn entren també en la categoria obsessió familiar, així com Tu a Londres i jo a Califòrnia, on la discussió continua inconclusa sobre si les males passades per desfer-se de la madrastra són millors en la versió de Hayley Mills o en la de Lindsay Lohan.

I no em preguntin per què (això és el que passa amb les obsessions), però pensava l’altre dia en aquesta pel·lícula quan vaig estar a Londres i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb diverses persones que podríem definir com a implicades i informades. Quan xerràvem, m’explicaven els eixos del debat: guerra cultural i atributs personals de Johnson i Stamer, però res sobre els efectes reals del Brexit ni plans per superar-los. El paral·lelisme amb l’enfilall de tàctiques infantils de la pel·lícula ja no sembla tan forassenyat.

Perquè les conseqüències, existir, existeixen. Els recomano l’últim informe del CER, que a través del mètode del Doppelgänger (crear una economia hipotètica molt similar a la del Regne Unit abans del referèndum, basant-se en el rendiment econòmic real del millor conjunt d’altres països semblants) proporciona estimacions reals de l’impacte del Brexit. El PIB del Regne Unit és un 5,2% inferior al del Doppelgänger. La inversió és un 13,7% menor; el comerç de béns disminueix un 13,6%, i el comerç de serveis és un 7,9% més alt.

Però no és només el Brexit. L’excés de retòrica, la inflamació de la identitat, la guerra cultural, l’excés de soroll, l’acceleració digital... Ens polititzen alhora que ens allunyen cada vegada més de la política, que només (sic) és allò que té conseqüències col·lectives. Tant me fa com d’esquerres o de dretes es declari un govern; el que m’importa és què deixa sobre el país que governa. Tot i això, estem despistats sobre les coses, sobre el que signifiquen, el que impliquen. Busquin el detall del pragmatisme: no el trobaran.

Per això, em desespera pensar en el que hauríem d’haver fet per evitar o minimitzar els terribles incendis que fuetegen mig país, el pitjor a Zamora. Lluitar contra el canvi climàtic? Per descomptat. Indignar-nos? També. Però, potser, fer alguna cosa més. El foc s’explica per tres elements: calor, oxigen i combustible. Dels tres, només podem actuar sobre un, el combustible, que és el que ja feien els nostres avantpassats que vivien al medi rural: cuidar el bosc. Gestió del paisatge, ordenació forestal i bioeconomia circular és potser l’únic camí que ens permetrà combatre els megaincendis amb alguns resultats tangibles a curt termini.

“Argentins! A les coses, a les coses!”, va dir Ortega y Gasset el 1939. Gairebé un segle després tornem a estar descentrats. He seguit la campanya d’Andalusia amb interès, he escoltat moltes anàlisis, molt vàlides. Que si Yolanda Díaz, que si Ayuso, que si Ferraz que si Feijóo. Que si s’obre un nou cicle polític, que si és el principi del final de la ultradreta. Segurament serà la meva malaptesa, però m’ha costat molt més de trobar les coses, el significat del projecte polític que confronten els uns i els altres.n

Cada vegada estem més polititzats i alhora més allunyats de la política