Sánchez té un aire d’ànec coix
En el moment en què l’escrutini donava 58 escons a Moreno Bonilla, una majoria absoluta a Andalusia que no se l’esperava ni ell, la massa crítica de tertulians i comentaristes van començar a assenyalar Pedro Sánchez, que seguiria la nit electoral des de la Moncloa. Algú es va treure del manual la teoria de l’ànec coix, una expressió anglosaxona que s’aplica als presidents nord-americans al final del segon mandat quan es converteixen en irrellevants malgrat exercir les funcions presidencials i residir a la Casa Blanca. Ja viuen en el passat encara que siguin el present, manin i disposin.
Cal ser cauts abans d’escriure l’obituari polític de Pedro Sánchez. Però veure el mapa d’Andalusia tenyit de blau, sense cap província pintada de roig, ha d’impressionar el president que ha fet de la resiliència la manera habitual d’afrontar els problemes en la seva atzarosa vida pública.
El paper de Pedro Sánchez a l’escenari internacional ha estat a l’altura de les circumstàncies. La primera ministra neozelandesa, Jacinda Ardern, va dir que era el líder que més respectava, juntament amb la primera ministra de Dinamarca. Tots tres són socialdemòcrates.
D’aquí una setmana serà l’amfitrió de la cimera de l’OTAN, que se celebrarà a Madrid amb dos temes molt rellevants a l’agenda: la guerra a Ucraïna i la petició d’incorporació de Suècia i Finlàndia a l’Aliança Atlàntica. La política exterior sol ser el refugi de molts líders atrapats en les tensions pròpies de la governabilitat del seu país. Emmanuel Macron ha parlat més de cent hores per telèfon amb Putin des del desembre passat. Fa uns dies va dir que no es podia humiliar l’autòcrata del Kremlin que ha destruït ciutats senceres d’Ucraïna i l’última setmana de la campanya es va traslladar a Romania i va viatjar en l’Orient Express des de Polònia fins a Kíiv juntament amb Scholz i Draghi per entrevistar-se amb el valent i desesperat Zelenski, que demana més armes.
De res no li va servir a Macron per obtenir una majoria a l’Assemblea Nacional, on haurà de maniobrar entre els blocs de l’amalgama d’esquerres de Mélenchon i una Marine Le Pen que ha irromput amb 88 diputats de dreta extrema a la Cambra.
Un fracàs de la nova política del senyor Macron, a qui els francesos han votat dues vegades com a president però diumenge li van donar una solemne bufetada en les eleccions legislatives. Així ho titulava Libération.
Pedro Sánchez podria passar amb nota en política exterior. Però en política no es viu de prestigis forans. Ni tampoc de cops d’efecte o de les ocurrències dels molts experts en comunicació que l’envolten i li fan els discursos. Només que bada una mica, algú es despenja amb retòriques moralitzants o amb campanyes a les xarxes que confonen tothom.
El Govern de coalició té un problema seriós en la pròpia coalició. En qüestions fonamentals com la seguretat, la guerra a Ucraïna, les relacions amb l’OTAN i amb la Unió Europea i el paper de la monarquia tenen discrepàncies que diversos ministres d’Unides Podem s’encarreguen de divulgar als quatre vents.
Les divisions expressades públicament dins els governs solen ser castigades a les urnes. Aquella abraçada tan efusiva entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias en segellar el Govern de coalició presagiava un xoc de dues cultures polítiques molt diferents, la del centreesquerra i la de l’esquerra radical.
Però el PSOE tenia 120 escons i necessitava per a la investidura els 35 que li oferia Pablo Iglesias, més la resta de partits nacionalistes, independentistes i concertats, que no només el van investir sinó que van aprovar els pressupostos.
I a partir d’aquell moment van començar els problemes perquè el discurs i l’acció política de Pedro Sánchez estan condicionats per l’heterogeneïtat dels seus socis. En aquest sentit cada cop s’assembla més a un ànec coix perquè la seva capacitat de maniobra és més fràgil. Podem anirà a la seva i els independentistes no acceptaran cap altra sortida que no sigui la retòrica de la independència. Lògic.
Què diria el manual del resilient en una situació tan crítica? M’imagino que passaria per cessar els ministres de Podem i limitar les relacions amb els independentistes a l’administració ordinària de les qüestions públiques. I governar en minoria fins a convocar eleccions. Qui li posaria una moció de censura? Podria recuperar l’espai de la centralitat encara que potser és massa tard. A Andalusia l’ha ocupat el PP que lidera Núñez Feijóo.n
Els seus socis de coalició i d’investidura l’han allunyat de la centralitat, que a Andalusia ha ocupat el PP