Criatures defectuoses
Som criatures defectuoses. Matusseres, estúpides, obstinades, pusil·lànimes, volàtils i, gairebé sempre, més d’una cosa. Ningú no és pur. Les persones som més problemàtiques que no pas els clixés. És el que ens fa més interessants i més humans. Pujant l’escala que condueix als pisos superiors del Palazzo Grassi de Venècia, on aquests dies exposa Marlene Dumas, un jove solitari pintat en colors freds, com si li haguessin llevat la vida, mira el seu penis inflat d’una porpra vibrant. Aliè a tot, es mira a si mateix, parat davant la seva pròpia sexualitat, absort en un acte de voyeurisme i narcisisme. Al seu costat hi ha una altra imatge d’un primer petó “després del qual sempre ve la por d’una caiguda” (l’anotació és de l’autora) i una noia turca despullada amb les cames aixecades que ens observa mentre l’observem. No necessito ni un esglaó més per entendre per què la pintora sud-africana té fama de mirar la vida de cara, amb totes les paradoxes i ambigüitats. Ja a la primera planta, entre noies porno glamuroses i strippers masculins; nadons que semblen dictadors; dibuixos de grans homes, tots homosexuals, molts dels quals van patir o van morir pel fet de ser-ho; un nen palestí mort amb un Alcorà al pit; una rata pudent; la cara endolada de la mare de Pasolini, santa Teresa fumant en èxtasi o una Marilyn a la sala d’autòpsies, veiem com ella també es despulla davant l’espectador “vella, borratxa i dona: no hi ha res pitjor”, escriu mordaç. “Com més vella és la dona, més se la culpa”.
Marlene Dumas té 68 anys i les seves models no són persones de carn i ossos. Sovint provenen de fotografies que fa ella mateixa o que troba en diaris, llibres d’art i revistes pornogràfiques. Aquesta distància li permet treure’s pel camí la cotilla moral
Marlene Dumas es pinta vella i borratxa; la seva pintura és molt menys tranquil·litzadora que no pas una pista de ball
(“em preocupa el que pensen de mi i em preocupa encara més el que pensen que jo penso d’ells”) i observar amb extrema humanitat fins i tot el més inhumà de nosaltres mateixos. La vida sempre apareix a les seves teles, fins i tot quan pinta morts. La bogeria, la lascívia, l’infantil, el reprimit, el caos, el patiment, la incertesa, els dimonis interiors... La condició humana en el seu estat més grotesc, bonica i tendra malgrat tot.
En una de les seves teles més pertorbadores, la immensa artista resident a Amsterdam pinta la seva filla Helena despullada i coberta de taques, amb els braços degotant un líquid vermell i blau, vulnerable en la seva nuesa però hostil i reptadora en la mirada. És sang coagulada o pintura? Ningú no ha dit que l’art, com la vida, hagi de ser com una pista de ball tranquil·litzadora, però és un luxe quan ens ajuda a traspassar la línia de visió del que no volem veure i acceptar. Sobretot dins de nosaltres mateixos.