De la ruïna a la vida

Tret de Saragossa, on Carme Pinós va construir un edifici de nova planta, la majoria dels CaixaForum s’ubiquen en construccions preexistents rehabilitades. A Barcelona es va recuperar mimèticament la fàbrica Casaramona, de Puig i Cadafalch. A Madrid, Herzog & De Meuron van reinventar la central elèctrica de Mediodía. A Sevilla, Vázquez Consuegra va ocupar un soterrani. Ara, a València, el CaixaForum ha afrontat un repte superior: infondre vida a l’Àgora, últim edifici de Santiago Calatrava a la Ciutat de les Arts.

Es tracta d’un costellam d’acer de 80 metres d’alt que va néixer sense programa clar i que s’havia utilitzat molt de tant en tant per a tornejos de tennis, desfilades de moda i el Campus Party informàtic. Després d’això, i des de l’any 2015, l’Àgora ha estat una ruïna contemporània.

Així doncs, l’interès de La Caixa per instal·lar a l’Àgora un CaixaForum és una benedicció per a València (on ara té la seu CaixaBank). I el criteri amb què Enric Ruiz-Geli, al capdavant de Cloud-9, n’ha plantejat la transformació ha estat encertat. A diferència d’altres projectes que van concursar, l’autor del MediaTIC i de la Fundació El Bulli no va proposar un únic edifici a l’interior catedralici calatraveny, sinó diversos: “un paisatge”.

Aquest paisatge es compon d’alguns òrgans escampats a la caixa toràcica que és l’Àgora: el cervell (l’administració i la botiga), el cor (les sales d’exposicions), l’estómac (el restaurant) i, fins i tot, l’ànima (el “núvol”, la peça central, dedicada a educació i IA).

Cadascun d’aquests òrgans obeeix, amb les seves característiques biomòrfiques i les seves prestacions, al relat mediambiental i investigador de Ruiz-Geli. Ho fa amb estalvi energètic i baixes emissions, amb jardins verticals en murs corbs, amb voltes catalanes de ceràmica i fibra de vidre, amb exoesquelets estructurals de 3-D o amb l’obra (mil troncs de roure) de Frederic Amat al sostre de l’auditori.

Ruiz-Geli construeix així un discurs de convivència, però també disruptiu, respecte a Calatrava: colors versus el blanc, formes orgàniques i capritxoses versus la simetria, materials lleugers versus el pes de l’acer.

Tot això era important, però no n’hi havia prou per trobar l’equilibri i evitar que la potència de Calatrava es mengés la nova intervenció. Ruiz-Geli ha aconseguit evitar-ho, tot i que de vegades els seus components semblin més escenogràfics que arquitectònics. En tot cas, l’important no és això, sinó que gràcies a ell l’Àgora reviu convertida en centre cultural. No ha estat una empresa barata: l’obra va costar al seu dia uns 100 milions, en va requerir 4 més per segellar el sostre i repintar-la i ara 19 per convertir-la en el CaixaForum. Però, com se sol dir, tot va bé si acaba bé.