Constructors d’idees
Helena Almeida i Chema Madoz tornen a Foto Colectania en el seu 20è aniversari
Per l’artista portuguesa Helena Almeida (1934-2018), la seva obra era el seu cos, el seu rostre, les seves mans, la seva imatge sencera desplegada en l’espai en postures cuidades amb què donava forma a una idea, una vivència, un desig que acabava adoptant una aparença gairebé escultòrica de gran impacte estètic. En l’univers de Chema Madoz (Madrid, 1958), tan pròxim a la poesia visual, l’escultura i la pintura, són els objectes descontextualitzats els que s’emancipen del seu destí quotidià i ensenyen el que s’amaga al darrere d’una mirada ordinària. Tots dos podrien haver estat pintors o escultors, però van triar la fotografia com a mitjà per expressar històries mínimes i subtils que contenen tot un món.
Almeida i Madoz van ser els primers autors que van entrar a formar part de la col·lecció Foto Colectania, centrada en la fotografia espanyola i portuguesa a partir dels anys cinquanta, i ara són els convidats a la festa del 20è aniversari amb una exposició, Dissenys habitats (fins al 18 de setembre), que, a més de reunir una selecció de les seves obres, indaga els “seus processos mentals”, en paraules del comissari, Pepe Font de Mora, a través de quaderns de dibuixos, esbossos preparatoris i vídeos en què els podem veure treballant en la intimitat dels seus estudis respectius.
L’elecció del títol és un homenatge a Helena Almeida, que va batejar així una de les seves primeres sèries dels anys setanta, en què apareixia dibuixant amb un retolador o un bolígraf a la mà. En d’altres, com Dias quasi tranquilos, dels vuitanta, s’autorepresenta pintant a l’estudi, el seu cos com a objecte de l’obra on després superposarà capes de pintura, una pràctica que repetirà a O perdão, del 2001, en què aplica el pinzell sobre el seu rostre, gairebé fins a fer-lo desaparèixer.
“Quan fa vint anys em van parlar per primera vegada de Foto Colectania com d’un projecte de llarg recorregut, no és que no m’ho cregués, però sí que recordo que m’ho vaig prendre amb escepticisme, el mateix dubte que tenia respecte del meu propi treball”, diu Madoz, que es retroba amb les seves primeres fotografies de petit format anteriors als anys noranta, quan encara no havia abandonat la figura humana per centrar-se completament en els objectes. “Vaig tenir la sensació que està reproduint el mateix joc, que perdia misteri i atractiu. Llavors vaig començar a treballar amb els objectes, i la poesia de les coses no s’esgota mai; abans m’esgoto jo”, diu de broma l’artista, amb una obra que es vincula tant al surrealisme de Man Ray com a la poesia visual de Joan Brossa o l’art conceptual dels setanta.
Una escala recolzada en un mirall que crea la il·lusió que hi pot baixar, gotes de pluja enfilades amb fil i agulla per formar un collaret, la forma d’una sabata de fusta que ha arrelat, un desguàs al mig d’un terreny esquerdat per la sequera, una escala de mà superposada sobre uns esglaons... Metàfores fotogràfiques o jocs visuals carregats de suspens i ironia visual, al servei d’una poètica de la fragilitat i la incertesa, i un fi sentit de l’humor. Una vegada algú el va definir com un col·leccionista d’idees.c
Per a tots dos, la foto és un mitjà per expressar històries mínimes i subtils que contenen tot un món