“El Brexit és un projecte contra la civilització”
Músic, actua avui al Palau de la Música
El músic i compositor alemany Max Richter torna avui a Barcelona després de passar fa un parell d’anys pel festival Cruïlla XXS i en fa uns quants més pel Sónar. Richter (1966) aquesta vegada s’estrena al Palau de la Música (20 h), acompanyat per un quintet de corda i una narradora, amb dues peces pròpies, com Infra i The blue notebooks, inspirades en els atemptats terroristes de Londres del 2005 i en la guerra de l’Iraq, respectivament.
Com van néixer aquestes dues obres?
The blue notebooks és sobretot un àlbum de protesta en un sentit tradicional en la línia de Woody Guthrie i Bob Dylan, suposo que també de la del punk. És música sobre el món on vivim, i quan el vaig escriure va ser just abans de la guerra de l’Iraq. En aquella època s’estava implantant un relat sobre la conveniència que hi hagués aquest conflicte, que per mi tenia més a veure amb la ficció que no pas amb la realitat. Infra el vaig escriure el 2008 per a un ballet i és sobre l’atemptat de Londres. Són dues peces que parlen del que passava al món en aquell moment, i crec que la música continua sent un bon mitjà per parlar-ne.
Són composicions que continuen sent actuals?
L’escenari de Notebooks, el seu caràcter antiguerra, antiviolència i d’estar al costat de les víctimes és desgraciadament i increïblement rellevant en aquest moment, tant a escala global com en escenaris més concrets, com per exemple Ucraïna. Sempre són els mateixos vells problemes amb diferents vestits.
Quan compon sempre vol comunicar amb l’oient per damunt de tot?
Compondre, per mi, és parlar de coses que considero importants i confio que la gent les trobi interessants. La meva sensació és que encara no hi ha prou música al món, en necessitem més. Vull plantejar preguntes sobres les grans qüestions: com cal organitzar el món, la qualitat climàtica, la justícia. El meu objectiu és crear un espai per a aquestes qüestions a partir de la música.
Té res en ment sobre Ucraïna, el Brexit?
És difícil parlar del Brexit, era fonamentalment un drama intern del Partit Conservador que s’ha convertit en un projecte contra la civilització, i desgraciadament, un desastre absolut per al Regne Unit i Europa. Espero que el que està passant ara sigui l’inici d’un procés de tornar enrere i, encara que trigui una dècada, esperem que torni a prevaler alguna mena de racionalitat.
N’està segur, d’això últim? Bé... Els polítics britànics són increïblement estúpids. Però, en síntesi, és una tragèdia absoluta. I això d’Ucraïna també és una tragèdia. El meu tema més recent, Voices, que es basa en la Declaració Universal dels Drets Humans i que fa uns dies vam tocar a Londres, va néixer arran de la brutalitat de la política en l’era Trump. És una peça amb què pretens evitar que la civilització vagi cap enrere. La Declaració és una medecina que avui dia curaria molts mals, però hem de prendre’ns-la i per a això abans n’hem de parlar, que és el que pretenc amb Voices.
Vostè compon bandes sonores, peces per a ballet... Com porta tants projectes alhora al cap?
Bé... Crec que tots els músics estan bojos. Jo visc la vida cada segon del dia, tota la vida. Per això cadascun d’aquests projectes té el seu espai, però per damunt de tot, tots estan connectats. És com passar d’una habitació a l’altra de casa teva, en realitat és una cosa molt natural.
Quan toca a l’escenari, sent més responsabilitat si són peces d’altres compositors que no pas les seves?
Tocar la música d’altra gent és una cosa radicalment diferent. Tocar altres et genera un respecte brutal i, per tant, és un enorme desafiament en comptes de tocar la teva pròpia música. Són dues coses psicològicament molt molt diferents.c