Tres cistelles en una vella cinta
Steve Kerr és un home tranquil malgrat que el seu pare va ser assassinat
El desembre del 1983 Steve Kerr va anar a visitar la família a Beirut, on el seu pare era el president de la Universitat Americana, i la seva mare, professora. A la maleta portava orgullós l’enregistrament borrós del seu debut amb la Universitat d’Arizona, un partit en què va anotar tres cistelles i va convertir quatre tirs lliures. Malgrat que amb prou feines se’l podia distingir, a la nit, després de sopar i davant la mirada impertorbable del majordom, passaven les repeticions de la cinta de vídeo una vegada i una altra i comentaven les jugades.
Passat Nadal l’actual entrenador dels Warriors va tornar als Estats Units. Va ser l’última vegada que va veure el seu pare. A mitjan gener va rebre una trucada en plena nit a la seva residència universitària: el seu pare havia estat assassinat per un grup anomenat Guerra Santa Islàmica, vinculat a l’organització terrorista Hizbul·lah i possiblement finançat pels aiatol·làs iranians (així ho va establir un tribunal dels Estats Units en una causa presentada per la família Kerr, que va ordenar a Teheran pagar milions de dòlars que no han vist, i probablement no veuran mai).
De petit Steve Kerr era terriblement irascible i perdia completament els estreps quan les coses li sortien malament, en l’esport i fora. Els seus pares anaven als seus partits de bàsquet o beisbol, li aguantaven la fúria i no li deien res fins que s’havia calmat. És el mateix que ara fa ell com a entrenador quan els seus jugadors no segueixen les seves instruccions. “No poso mai ningú en evidència –diu–. El més important de la meva feina és no dir res, mossegar-se la llengua i callar”.
L’assassinat del seu pare podria haver convertit Steve en una persona amargada, però no ha estat així. És la calma personificada. A tot estirar arriba a donar un cop a la taula per posar èmfasi quan, després de successos com la matança d’Uvalde, demana aquella legislació per controlar la possessió d’armes de foc que als Estats Units no arriba mai. El tècnic ha experimentat en la pròpia pell fins a quin punt poden ser cruels els aficionats a l’esport. No va anar a Beirut per al funeral del seu pare: va preferir utilitzar el bàsquet com a bàlsam i continuar jugant. Només havien passat unes quantes setmanes des de l’assassinat quan Arizona va visitar la pista del seu màxim rival, l’Arizona State, i des de les grades va començar a sentir crits de “OAP, OAP, per què no t’apuntes als marines i tornes al Líban?”. Li va caure la pilota de les mans, va començar a tremolar com un ocellet i es va passar uns quants minuts plorant a la banqueta. Els jugadors dels Warriors només sabien de manera molt vaga la tragèdia personal de Kerr, als 56 anys un home tranquil, demòcrata, enormement crític amb Trump, la veu del qual és un eco de la del seu pare; parla amb un absolut coneixement de causa i sense cap odi sobre la
No esbronca mai els seus jugadors, i encara menys davant les càmeres; “El meu secret –diu– és saber callar”
història de l’Orient Mitjà (on els seus avis van treballar com a missioners), la guerra dels Sis Dies, la creació de l’Estat d’Israel, el conflicte palestí, l’assassinat de Sadat i el que calgui. “És fàcil demonitzar els musulmans, però les coses no són blanques o negres, i no hi ha bons ni dolents, sinó molts grisos; la immensa majoria és gent pacífica”. Després d’aquelles tres cistelles borroses en una vella cinta de vídeo,
Kerr va jugar quinze temporades a l’NBA, amb el millor percentatge de tirs de tres de la història, i té nou anells, gairebé un per a cada dit (cinc com a jugador amb els Bulls i els Spurs, i quatre amb els Warriors). I això que a casa seva, de petit, no es cridava d’alegria quan els Dodgers guanyaven les Sèries Mundials sinó quan Arafat i Begin es donaven la mà a Camp David. O potser precisament per això.c