El boca a boca recíproc Sánchez-Aragonès
Anem primer amb el fàcil per inqüestionable i ja acreditat. Jorge Fernández Díaz, Alicia SánchezCamacho i el clan mafiós del comissari Villarejo continuen fent números per triomfar a la Viquipèdia de la ignomínia. A mesura que van coneixent-se filtracions de nous àudios de converses, queda clar que el seu estat natural no pot ser cap altre que el de l’oprobi. Igualment acreditat està, i el cert és que és tan injustificable com inexplicable que a hores d’ara la justícia espanyola continua sense moure un dit per aclarir l’operació Catalunya. El PSOE va demanar ahir al PP que assumeixi responsabilitats polítiques. Més eficaç li seria a la Moncloa despenjar el telèfon per treure de sobre la mandra a la fiscal general de l’Estat i forçar-la a posar de la seva part perquè pugui dilucidar-se, més enllà de la variable andorrana de l’afer, l’import penal de la qüestió si n’hi hagués i els noms i cognoms dels qui l’haurien d’abonar.
Ja ningú assenyat no pot posar en dubte que a Espanya s’han destinat recursos públics per intentar –i en alguns casos aconseguir– l’ajusticiament polític de persones pel seu ideari. Tot i així, el més greu no és que hagi passat, sinó que a hores d’ara continuï sense moure’s un dit per aclarir-ho. Pot passar en totes les democràcies que un ministre converteixi un ministeri en un femer després de confondre’s al mirall amb un croat que ha de reconquerir Constantinoble. El que no és acceptable és que una vegada que tots els indicis apunten que aquesta ha estat la seva manera de procedir, ens hàgim de conformar a prendre nota del que ha passat i bon vent i barca nova. De vegades cal malgastar línies una vegada i una altra per insistir en obvietats. Malgastades queden, doncs.
El difícil és explicar i donar no un sentit, sinó el sentit a la reunió entre la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, i el ministre de la Presidència, Félix Bolaños. La trobada ha servit per anunciar que Pedro i Pere es veuran les cares abans de les vacances, prèvia nova trobada entre Vilagrà i Bolaños, per desembalar altre cop l’acord entre ERC i PSOE de fa dos anys que va permetre la investidura de Sánchez, insistint en la validesa de la negociació com a mètode per abordar el conflicte amb Catalunya i per reconèixer altra vegada que tot projecte polític que no desbordi la legalitat és legítim i s’ha de poder defensar. Tot això preparat amb la necessitat de recuperar una confiança feta malbé per Pegasus amb noves garanties que donin credibilitat a la negociació, permetent reprendre la normalitat en la relació entre els dos executius i – no menys important– també al Congrés, que és on es couran les faves del sanchisme d’aquí a final de legislatura.
Tot això ens porta al sentit únic de la reunió, que residia principalment en la necessitat dels dos governs i partits de guanyar temps alhora perquè cada un pugui mantenir a la superfície la seva estratègia narrativa i satisfer les seves necessitats polítiques més peremptòries. ERC no pot permetre’s tan aviat una esmena a la totalitat de la seva estratègia política –negociació tant sí com no– , i els socialistes no poden prescindir de manera indefinida dels suports republicans a l’hemicicle del Congrés. La reunió entre Vilagrà i Bolaños ha estat un boca a boca recíproc perquè les dues parts puguin recuperar un ritme de respiració més estable i normalitzat. Però el cert és que tots dos saben que els principals dels crèdits creuats entre les dues formacions per a aquesta legislatura
Els dos governs necessiten guanyar temps per mantenir a la superfície els relats
ja estan completament abonats: uns investien i els altres indultaven. El buit que queda fins a les eleccions requereix escenificacions i també acords de nivell secundari. Ahir en vam viure un exemple i se’ns n’han promès dos més abans de marxar de vacances. Es necessiten. Per això, encara que no puguin tornar ni de cop ni del tot, tampoc no poden abandonar-se completament. Aquest és el sentit de la reunió d’ahir entre els xerpes dels presidents.
El Marroc ja ho té tot a punt per rebre gas d’Espanya a través del gasoducte Magrib Europa, la conducció de dues canonades que Algèria va tancar el novembre de l’any passat després de trencar relacions diplomàtiques amb el seu país veí, amb el qual acumular tantes tensions. El gasoducte, que arriba a Espanya a través de l’estret de Gibraltar, funcionarà aviat en direcció contrària: de nord a sud. Això podria passar les dues properes setmanes.
El Marroc necessita el gas que obtenia com a peatge del Magrib Europa, uns mil milions de metres cúbics anuals (1 bcm), que eren destinats a la fabricació d’electricitat a les centrals de Tahaddart (a prop de Tànger) i Ain Beni Mathar (a l’est, a prop de la frontera amb Algèria). Rabat cobrava també un peatge econòmic. Aquestes compensacions eren objecte de tenses revisions periòdiques fins que Algèria va decidir no renegociar el contracte de 25 anys que expirava la tardor passada. Amb aquesta mesura els algerians deixaven sense gas el Marroc i també enviaven un avís a Espanya, que estava intentant recompondre les seves relacions amb els marroquins.
Des d’aleshores, el gas algerià només arriba a Espanya a través del Medgaz (connexió directa que passa pel mar d’Alborán), conducció d’una única canonada que no pot absorbir tot el combustible que transportava el Magrib Europa. Atenció a aquesta dada, ja que ens ajuda a explicar per què els darrers mesos Espanya ja està important més gas dels Estats Units que d’Algèria.
El Marroc va fer veure que la decisió algeriana no l’afectava. Rabat va callar orgullosament, però de manera molt discreta va demanar ajut a Espanya: “Necessitem que ens envieu gas pel tub de Gibraltar”. El Magrib Europa pot funcionar en dues direccions, però això no es resol en dos dies. Cal adequar les estacions de compressió. Aquesta adaptació tècnica es va fer silenciosament abans que el Marroc i Espanya posessin en escena la seva reconciliació, el mes de març passat, davant l’estupor i la irritació del govern d’Algèria pel gir espanyol en la qüestió del Sàhara Occidental.
En poques paraules, la tramesa de gas d’Espanya al Marroc forma part del paquet de mesures
El Marroc ja ho té tot a punt per rebre gas des d’Espanya esquivant el bloqueig algerià
per a la normalització de relacions entre els dos països.
D’on vindrà el gas? El Marroc el comprarà a països exportadors de gas natural liquat (GNL) i serà desembarcat en una planta de regasificació espanyola per ser injectat a la xarxa. La reacció algeriana va ser fulminant: “Ni una molècula de gas algerià per al Marroc!”. Algèria no vol que les companyies importadores espanyoles revenguin el gas al Marroc. Com que les molècules no porten etiqueta, Espanya ha demanat al Marroc que certifiqui escrupolosament la compra de GNL a tercers.
No ha estat fàcil, ja que el mercat spot (al comptat) està molt saturat arran de la guerra d’Ucraïna. Finalment, el Marroc està a punt de tancar el primer contracte, segons va anunciar dilluns la ministra d’Energia, Leila Benali.
Ben aviat el Govern d’Espanya haurà de prendre una decisió molt delicada: autoritzar que el tub de Gibraltar funcioni en direcció nord-sud. El Marroc ho espera amb candeletes i les relacions amb Algèria estan pitjor que mai. Segurament aquesta decisió haurà de ser comunicada a la Unió Europea per prevenir riscos polítics.
I la setmana que ve es reuneix l’assemblea general de l’OTAN a Madrid.c