Europa, sense líders forts
El Consell Europeu es reuneix avui i demà per debatre, i previsiblement aprovar, la concessió a Ucraïna de l’estatus de país candidat a l’ingrés en la Unió Europea. El Consell és l’òrgan de la UE de més poder polític i els vint-i-set caps d’Estat i de Govern que el formen són els responsables de decidir el futur d’Europa.
D’aquí ve la importància que siguin homes i dones amb una visió clara sobre l’avenir europeu, però que puguin prendre decisions des d’una posició de fermesa democràtica i de lideratge, tant als seus països respectius com en l’àmbit comunitari. I, malauradament, això no està passant en aquests moments crucials per al continent, una situació que afecta especialment els líders polítics d’estats que històricament han liderat la construcció europea.
Així, a França el president Macron ha patit un fort cop en les últimes eleccions legislatives i ha quedat en una posició molt debilitada. Haurà de pactar a l’Assemblea
Nacional per dur a terme la seva agenda reformista i afronta un segon quinquenni que s’augura convuls. És veritat que aquesta debilitat no afecta la política exterior i europea francesa, que són competència del president de la República, però la solidesa de Macron com a líder europeu s’ha vist afectada.
A Alemanya, l’altre motor europeu històric, tampoc no hi ha en aquest moment un líder fort ni en l’àmbit nacional ni a escala europea. El canceller Olaf Scholz fa mesos que practica una política dubitativa sobre la guerra a Ucraïna i ha perdut molt capital polític. El seu intent de posar-se de perfil pel que fa al conflicte i l’ajuda militar alemanya a Kíiv, per l’enorme dependència germànica dels hidrocarburs russos, li ha valgut crítiques dels socis liberals i verds i tampoc no ha estat ben rebuda en diverses cancelleries europees. Amb l’ombra allargada encara present del lideratge europeu que va exercir Merkel, el socialdemòcrata Scholz no ha exercit fins ara el paper que s’espera d’un canceller que pilota la locomotora econòmica europea.
Un altre país europeista, Itàlia, tampoc no ofereix un panorama optimista. Encara que la inestabilitat política és consubstancial al país transalpí, el lideratge del primer ministre Mario Draghi és més tècnic que polític i acaba de patir un nou sotrac a l’anunciar el seu ministre d’Exteriors, Luigi Di Maio, que deixa el Moviment 5 Estrelles per discrepàncies internes. Di Maio s’emporta una seixantena de diputats i afirma que continuarà donant suport al primer ministre, però si l’M5E li retirés el suport parlamentari, s’obriria l’enèsima crisi al país, en un moment molt delicat per l’amenaça d’una crisi financera. Draghi, molt ben considerat a Europa arran del seu pas per la direcció del BCE, no és en aquest moment un líder europeu fort i els seus esforços se centren a intentar mantenir el govern d’unió nacional, com va fer ahir al Parlament al llançar una crida la unitat.
I a Espanya, després de tres revessos electorals autonòmics del PSOE, Pedro Sánchez ha de batallar en cada votació per mantenir la majoria parlamentària. Però això no li ha impedit d’abocar-se a reforçar un perfil europeu en què se sent més còmode i que pretén culminar amb la presidència espanyola de la UE el segon semestre del 2023, just abans de les eleccions generals. Sánchez impulsa la seva figura, però Brussel·les no veu a Espanya una política europea clara.
En aquests moments tan greus, amb la guerra d’Ucraïna i una crisi econòmica i una inflació que afecten tot el continent, es troben a faltar a la UE lideratges forts i compromesos, capaços de prendre decisions i assumir responsabilitats. Tots els governants diuen que volen una Europa forta, però les seves flaqueses polítiques internes frenen la seva determinació europeista i incrementen la sensació d’incertesa sobre qui pot portar avui les regnes d’Europa.
Els problemes interns de Macron, Scholz i Draghi frenen la seva projecció europea