Intimitat i privacitat
La noció d’intimitat és una serp sense cap que el diccionari defineix com a “àmbit espiritual o físic d’una persona o un grup”. Recordo bé com, a les seves classes, Alejandro Gándara la diferenciava de la privacitat, que il·lustrava amb l’exemple d’aquells George Bush jr. i José María Aznar amb els peus damunt la taula (una imatge que ells mateixos van voler compartir joiosament amb nosaltres). Tots els afers íntims són privats, però no tot el que és privat –com els àudios entre Cospedal i Villarejo– és íntim. L’impacte dels formats del reality show va enderrocar el mur entre tots dos, i ens va obrir les portes de la vida en mitjons dels altres. Tanta impudícia va ofegar el mite de la finestra il·luminada, amb la insinuació de la qual han fantasiejat tants cineastes i escriptors.
Les pantalles supuren domesticitat, i els usuaris insisteixen a mostrar molt més que la tovallola al cap i el llit desfet. Una falsa idea de naturalitat ens atrapa, encara que té poca relació amb el voyeurisme que defensa barra lliure per a la mirada, més aviat sembla una fugida de la solitud. “Temo l’avorriment d’estar tot sol amb mi mateix”, confessava Rousseau. Avui busquem la companyia de la càmera. Milions de persones es fotografien i es graven totes soles a l’habitació o a la cuina per compartir les seves receptes o els seus cossos. Per això coneixem les cuines de famílies de tot el món amb els gadgets d’última generació i les cortinetes de ganxet, o les habitacions d’adolescents globalitzades amb un pòsit de desolació. Ens hem acostumat a l’exhibició personal de qualsevol individu, tot i això respectem la distància que hi ha entre el que mostra i el que amaga. És a dir, entre la seva privacitat i la seva intimitat.
Ara, quan la intimitat és assaltada i violada, té lloc un fenomen sorprenent: en comptes de denunciar la vulneració, se la jutja moralment. No, jo no he vist el vídeo d’en Santi, ni tampoc el d’en Pedro J. o el d’Olvido Hormigos, perquè no vull participar en un acte tan execrable, que a més és delicte. Però un corrent d’opinió arremet contra la intimitat d’aquells que viuen a la seva manera, i aflora tant el tòpic que crèiem superat com l’escarni farisaic, impedint que evolucioni un nou relat sobre els pactes interns que mantenen les parelles. Perquè no només hi ha una manera d’entendre-la. Que ho preguntin a aquelles que no es parlen durant mesos, habitants invisibles a les seves pròpies cases, que quan són gravades en vídeo s’agafen amorosament.•